L'espera: Períodes en que els aconteixements sembla que s'allunyin

En una tesi que no puc citar, perquè hi està expresament prohibit fer-ho fora d'un entorn TDX (tesis doctorals en xarxa) però a la que us puc dirigir (podeu punxar al damunt del títol d'aquesta entrada, hi ha l'enllaç), parlant de l'espera en l'entorn de les malalties terminals, l'autora fa esment dels períodes en què els afectats, siguin els malalts o els amics/familiars que normalment els acompanyen, passen per períodes d'espera en els quals sembla que el que s'esdevé s'allunya d'ells.

Aquesta incisió en la percepció de la realitat respecte el que espera m'ha semblat molt eloqüent a l'hora de provar de definir quin estat -psicològic, mental- tenim en els moments d'espera, inclús en els temps d'espera -més llargs que els moments. La percepció de que passen coses a un nivell de realitat dels quals ens trobem despedits, centrifugats, és una mena de defuig de l'angoixa mateixa de l'espera. Ens permet situar-nos en un altre graó de realitat: nosaltres estem esperant, no estem fent res més que esperar, no hem de fer res més que esperar, estem fora de l'acció. La realitat, el món real que ens envolta, les coses que passen, ens reclamen una acció contínua, ni que sigui mecànica o rutinària. L'espera ens permet un espai de temps de no-acció, en aquest sentit pot ésser vitalment necessari. Perquè ocupar l'espera? Poso exemples d'ocupació de l'espera quotidiana que em desagraden, pertorben i molesten, a banda de que considero que s'inmiscueixen en el meu dret a la intimitat encara que em trobi en un lloc públic: a l'andana del metro- la música de fons, o bé l'emissora de ràdio de fons, o bé la televisió del metro, o bé els anuncis -a un volum desmesurat-, advertències i quasi amenaces del servei. A què bé que es decideixi en què he d'ocupar jo el meu temps d'espera? si vull escoltar música, la meva, me l'he de posar a un volum molt alt per no sentir més la música imposada pels canals interns del metro. Si vull llegir sovint em sobta la campaneta altisonant que precedeix els anuncis/amenaces del servei, i així més i més.
Tenir en compte aquests períodes d'allunyament del real, o com diu la doctora a la seva tesi, que els aconteixements ens hi allunyen, els aconteixements que no controlem i que ens porten per camins donats sense haver-ho decidit, ni tant sols suposat, pot servir per reivindicar-los, per captenir-los. Entre la deriva i la no-acció se situaria aquesta espera. Entre el deixar-se portar sense aportar resistència i el no poder aportar resistència pròpiament. Entre l'esperar que s'esdevingui quelcom inevitable i l'allunyar-se d'aquest esdevenir, potser protegint-nos, potser conservant-nos, ...

De l'espera, II

Escrivia en la primera entrada d'aquest bloc que m'interesso per l'ESPERA en situacions de la vida, pròpies i alienes, en què un hom adopta una actitud passiva davant els fets que se succeixen -agradables o no- sense haver-los escollit, decidit, o provocat: de manera inevitable. I que vull tractar l'ESPERA sobretot en determinades situacions: acompanyant a algú a fer-se proves/cures mèdiques o acompanyar a algú a fer determinades activitats, per la cessió del temps propi que comporta. Vaig a concretar una mica les raons per les quals, de moment, limito les acepcions de l'espectre, amplíssim, de l'Espera. A més de diverses acepcions, pot tenir diversos significats (no és el mateix l'espera esperançada, que l'espera quotidiana, que l'espera en tant que desig, ...). Hi ha acepcions que toquen temes més profunds de l'existència de l'home (la necessitat de transcendència, l'espera de la mort, l'espera del naixement, l'esperança en un món millor, ...) i aquestes són les que més literatura, pensament, imatges, discurs,... poden generar. Però inicialment, perquè és només en l'inici d'aquesta recerca on em vull aturar en aquest nivell, m'interesso per una espera més a la superfície, més quotidiana, sense tantes -en aparença- conseqüències per la vida. No hi ha esperança de felicitat absoluta, no hi ha certesa d'una tragèdia. En aquest primer nivell d'espera -l'espera a la parada de l'autobús, les esperes en les múltiples i variades Sales d'Espera, l'espera en els comerços, als aeroports, davant l'ordinador, en el telèfon, a l'oficina bancària o de l'administració, etc- crec que ja hi és, latent, subtil i mig amagada, l'espera que s'esdevé en els altres nivells més profunds. En què consisteix aquesta espera quotidiana, a vegades sembla que banal, quins mecanismes tenim per analitzar-la, per sentir-la, per aprofitar-la; quins sentiments ens genera, quins estats ens provoca,... o com ja deia, si és passiva, fins a quin punt ho és, de passiva? té cap interès canviar el que s'hi esdevé? com es pot canviar el que s'hi esdevé? . Hi vull parar atenció, la vull observar i estudiar, per saber què és el que la provoca, la condiciona, i quins efectes té en la nostra vida. A partir d'aquí, crec, es poden crear discursos paral·lels respecte altres nivells d'Espera, els que són més profunds, més vitals.

,

L'espera i la confiança

De la darrera entrada, passant la setmana, i les mesures que pren el govern espanyol per enfrontar la crisi, i el debat que es genera...

L'altre dia vaig copsar uns segons de l'emissió d'un programa radiofònic on algun sociòleg parlava de la responsabilitat desmesurada dipositada en l'Estat per part del ciutadà, i del com, ara, aquest darrer ha de deixar de veure l'Estat com el "pare" que tot ho pot comprar, tot ho pot fer, tot ho pot facilitar. Em pregunto on rau l'origen d'aquesta confiança fora límits: en el ciutadà? o en el propi Estat? Qui ha venut al ciutadà, que treballi i que dipositi els seus diners -en forma d'impostos, taxes vàries, rebuts, consum, ...- amb tota la confiança per què l'Estat és el màxim (llegir: millor) administrador possible i ho farà millor que un mateix? Potser no ha estat iniciativa del ciutadà la imatge que té de l'Estat. Se'm fa difícil creure que l'Estat, o l'Administració, hagin deixat la seva imatge en mans de l'individu,no s'ho pot permetre. I ara no interessa ja que el ciutadà hi confii tant, ara que ha fallat, ara que s'han fet evidents les seves mancances, s'espolsa la responsabilitat apel·lant a la maduresa del ciutadà. Realment és el moment de perdre-hi la confiança, però no sense exigir responsabilitats. Esperem, crec que molts, que aquestes responsabilitats es defineixin, es clarifiquin i sapiguem d'una vegada què és el que podem esperar de l'Estat/Administració; i, sobretot, estaria bé poder decidir si li dipositem la nostra confiança (diners) o preferim administrar-nos sols. Pensant en les raons que fan lloable l'administració general apareixen la solidaritat, el sentit de l'assoliment col·lectiu de fites que individualment no són possibles, entre d'altres ... però aquesta solidaritat no és, ni ha estat encara, universal: un sector de la població mitjanament capaç econòmicament contribueix a que un altre sector, amb menors capacitats econòmiques, disfruti de certs béns (comunicacions, salut, educació, etc, etc), perquè representa que aquest sector fa una altra mena d'aportació (treball que no es pot reflectir en sou, perquè seria desorbitat, i es tradueix en béns i serveis socials gratuïtas). En aquest esquema hi manca el sector que estaria per sobre del primer, que disfruta dels béns que costeja el mitjà però no contribueix econòmicament, o no en la mesura en que ho fa aquest. La solidaritat és, doncs, relativa, o coixa. Respecte l'assoliment col·lectiu és evident que s'han aconseguit grans coses mitjantçant l'admininistració general de l'Estat, però ara es revel·len insostenibles, simplement perquè la implementació del model s'ha fet en fals. Jo no hi entenc ni d'economia ni de política, tampoc mai he provat d'estudiar-ho, però hi ha qui si ho ha fet: perquè no, doncs, aprofiten l'ocasió per replantejar el sistema? perquè no s'ha evitat? són aquestes les responsabilitats que reclamo: qui vol estar mal governat o administrat? d'aquí ve que marqui l'opció de no ésser administrat, no d'una lectura econòmico-lliberal, sino del replanteig de les responsabilitats. Potser el que cal és que ara tots ens posem a estudiar economia, política i sociologia? acompanyades del saber que proporciona la Història i la Filosofia, per tenir més eines. I això que es pretén portar l'educació superior cap al sector tecnològic: qui, a la fi, podrà prendre responsabilitats si tots hauran de ser, o peons o tècnics?

La Filosofia i l'espera III (i segueix)

Encara a partir de Laín Entralgo, em quedaven unes coses que volia reflectir abans de passar-hi full, arrel de la seva lectura. Quan parla de Kant acaba dient: "Kant se preocupa cada vez más de la esperanza religiosa. La moral ha de ir unida a la felicidad, pero ello es objeto de una esperanza escatológica, cuya condición de posibilidad es la existencia de Dios.(...) Fe y esperanza se confunden. A esta esperanza cierta en la vida futura y en la unión de la moral y la felicidad se une la esperanza incierta de la propia perseverancia en el bien".
Fent un paral·lelisme amb la societat actual -la meva, és clar- en ella l'esperança es vertebra d'una manera absolutament diferent. L'Estat és el depositari de la confiança i l'espera es converteix en l'esperança la certesa de la culminació dels supòsits que se li han confiat col·lectiva i individualment. El fet que li dipositem tan expressa i confiadament allò que esperem que s'esdevingui fa que quan l'Estat no compleix, ens sentim defraudats i decepcionats, i ens movem en la rebel·lió -el que menys sovint passa-, l'acció, el pessimisme o el conformisme. L'espera que observo va per aquí: és una espera confiada si bé no esperançada. No espera res que pugui estar fora de les expectatives dipositades/suposades. No espera més del que sap que se li oferirà. Sabem què és el que esperem de l'Estat. Quan ens decepciona no és perquè n'esperem més, és perquè ni el que li hem confiat s'esdevé. No té res a veure amb una esperança existencialista, ni escatològica, ni idealista. És l'espera quotidiana.

La Filosofia i l'espera II (i segueix)

Vaig voler buscar al cercador els mots espera-filosofia i vaig trobar l'entrada esperanza en el Diccionario de la Filosofía de José Ferrater Mora i Josep Maria Terricabras. Hi feia força incís en el pensador Pedro Laín Entralgo, raó per la qual vaig buscar i trobar un text, La Filosofia de la esperanza de Pedro Lain, d'un tal José Mª Díez-Alegría S.J.
De les primeres línies de lectura d'aquest text vaig escriure la darrera entrada a aquest bloc (l'enllaç al text i al diccionari s'hi troba). Vaig seguir llegint, i buscant. De la perplexitat del que vaig anar trobant han vingut tots aquests dies sense escriure res més. El text sobre Laín semblava engrescador, si més no em permetia fer un breu repàs del concepte d'esperança passant per pensadors com San Agustíi Santo Tomás de Aquino, però poc a poc, encara que l'autor seguís el repàs per la història de la filosofia i la seva relació amb l'esperança, va anar-se dibuixant un panorama catòlic recalcitrant, i una visió rància, per exemple, del marxisme. Així vaig seguir buscant sobre el filòsof Laín, i vaig acabar entrant a pàgines tenyides dels colors de la bandera espanyola, amb discursos clarament catòlics i espanyolistes. Així he sabut que va ser un dels falangistes més importants, tot i que dispensat a posteriori de tota culpa respecte del règim feixista esgrimint el seu pensament com a senyera d'humanitat. Vaig trobar moltes altres coses que no tenen res a veure amb l'espera.
, i que m'allunyaven del meu centre d'interès. Pensava en fer un cop d'ull al seu llibre, La espera y la esperanza, però me n'estaré.
El que m'ha permès és separar el terme d'espera del d'esperança. L'esperança no és el que vull tractar, no és "l'espera esperançada" ni tant sols "l'espera desesperançada" la que vull observar. És una espera que si bé es relaciona amb una promesa, no ho fa en l'esperança de que allò es compleixi, sino amb la certesa de que es complirà. I aquesta certesa és una altra cosa, és a un dels llocs on vull anar a parar.

La filosofia i l'espera. I (i segueix)

Tot buscant bibliografia de la Filosofia sobre l'espera he trobat unes referències al text de Pedro Laín Entralgo La espera y la esperanza. Historia y Teoría de la esperanza. El text que el comenta parla de la diferència entre la filosofia grega (amb una concepció cíclica del devenir universal que l'impossibilita tenir una actitud escatològica i per tant esperançada) i el pensament cristià (l'esperança de Sant Pau, la d'Israel, de consumació d'un segle futur, desde la plenitud dels temps mesiànics, de l'oportunitat suprema, de la novetat de la vida nova) i això m'ha portat a pensar en com de lluny està la societat actual de tenir l'espera en cap d'aquestes magnituds. Si pels grecs no hi havia lloc per l'espera -sí, però, pels romans: Mentre s'espera viure, la vida passa, Séneca- i pels cristians l'espera és fonamental, la nostra societat té l'espera en un altre lloc ontològic: esperem confiats en que ens atendran, en què el tren arribarà, a que aquell vindrà, a que serem informats. Aquesta confiança sovint genera una profunda desconfiança: no és contradictori, confiem en que allò s'esdevingui però com que sabem que sovint no s'esdevé ens malfiem per avançar-nos al no-esdeveniment i estar, així, una mica i en aparença, protegits. Estem avesats a l'espera, l'espera forma part dels nostres dies -a la botiga, a la parada de l'autobús, a l'altre costat del telèfon, a que s'obri la pàgina a l'ordinador-, dels nostres "extres" -a l'aeroport, a que comenci un espectacle, a trobar algú sense haver-se citat- i dels nostres maldecaps -les sales d'espera dels CAP, les llistes d'espera quirúrgiques, les sales d'espera dels quiròfans, les llistes d'admesos en mil oposicions,...-Però tot i estar-hi avesats no en fem un ús concret en tant que moment vital: hi ha qui parla mentre s'espera, i no sempre és benvingut que ho faci. Llegim, mentre esperem si estem asseguts i hem d'estar-hi una estona; mirem, si tenim què mirar i és per poca estona; pensem, segur, en coses més o menys quotidianes; però ens manca una mena de decisió sobre l'espera: el tenim per un estat de trànsit, i quan menys s'allargui millor, sigui per la urgència en les nostres vides sigui perquè no ens faci perdre més el temps. Però no el tenim, com els cristians, com per un fet vital.

La Casa de Palla

La Casa de Palla (Programa d'art, cultura i pensament contemporani a Ràdio Montblanc, 107 FM) és un projecte tutelat per la Lídia Porcar que va més enllà de ser un programa de ràdio i un bloc. S'ubica a Montblanc, a la Conca de Barberà (Tarragona). Tant el programa com el bloc són del màxim interès si es vol conèixer i participar en l'acció cultural i associativa de Montblanc, i per extensió de la Conca, però també si es vol saber com és la vida cultural d'una comarca que ja fa temps vem caracteritzar com a "rural i perifèrica". La xarxa i les noves tecnologies -si bé no massa les aplicades al desplaçament físic de les persones- han permès que en territoris allunyats de la capital, per tant descentralitzats, es pugui fer una feina que, tot i seguint essent molts cops feixuga, amb una via de comunicació i informació amb una reciprocitat engrescadora i de fàcil accés. La feina, però, s'ha de fer igualment, i n'hi ha molta, per això tasques com les que fa La Casa de Palla esdevenen il·luminadores i lloables.
Si voleu entrar-hi aquesta és la seva adreça:
http://lacasadepalla.blogspot.com/
(també podeu clicar damunt del títol d'aquesta entrada per accedir-hi)

la societat de la informació

a "El País", Cataluña, p.10, el dissabte dia 10 d'abril, cita al sociòleg Víctor Pérez-Díaz:
"Para que una sociedad entienda lo que sucede no basta con más información, es necesario más juicio, y la formación del juicio requiere educación y procedimientos antiquísimos, como escuchar y observar".

de l'avorriment

“Es preciso atravesar el umbral del aburrimiento”
Pierre Boulez

Avui, el text publicat al salonKritik dins del "domingo festín caníbal" comença amb aquesta cita.
Pensant en l'avorriment i els nens, recordo tardes en què a una hora determinada m'ensopia i deia a la mare que m'avorria. Eren unes estones breus, i la sensació no era del tot desagradable, recordo que em forçava a imaginar coses a fer, un esforç molt concret.
Molts adults viuen aterroritzats perquè els nens i nenes no els diguin que s'avorreixen, potser no creuen en la imaginació, no li tenen fe. Si ocupem totes les hores de tots els dies de tots els mesos de totes les estacions de l'any dels nostres fills perquè no s'avorreixin i així, sobretot, no ens molestin i angoixin amb el seu avorriment, crec que estem fent minvar la seva capacitat d'autosatisfer-se, i alhora de generar pensament. He dit sobretot perquè si un nen s'avorreix a casa, a l'escola,o a l'activitat extra-escolar, sovint s'entén que són els pares, els mestres o els monitors els que no fan bé la seva tasca i que aquests el que han de provar de fer és tenir-los "a tope" tota l'estona, com si l'estímul provingués únicament de l'acció. Potser m'equivoco però crec que el silenci, la quietud, la manca de companyia, en moments donats poden estimular els nens i fer-los imaginar, pensar, i crear-se una mena de reserves d'esperit per enfrontar-se als moments -la inmensa majoria- en què no hi ha silenci, tot és moviment i gent, i més gent.

També hi ha l'avorriment generat en l'Espera. Quan no ens va bé esperar, quan l'espera no ha estat programada -i no tenim ni el diari per llegir, ni música per escoltar, ni l'agenda per avançar feina- sovint ens copsa aquesta sensació. Ens avorrim. Ens avorrim? potser estaria bé pensar-hi, perquè el cap se'ns en va, d'un lloc a l'altre, a la llista de coses que hem de fer, a allò que ens han dit, a allò que hauríem d'haver contestat, i potser encara més lluny: imaginem situacions, pensem en quelcom que hem vist, refem paisatges o converses, etc, etc. A partir d'aquesta sensació de no saber què fer per passar l'estona se'ns obre un ventall ampli de possibilitats. Què fa el nostre pensament? de debò ens avorrim? quanta estona?

Faith Wilding

El catàleg de l'exposició de la Núria Rion al Museu d'Art Modern de Tarragona, parlava puntualment del treball de Faith Wilding sobre l'espera en la vida de la dona. Vaig buscar i he trobat que va fer una performance recitant aquest poema escrit per ella:

Waiting
A Poem by Faith Wilding

Waiting . . . waiting . . . waiting . . .
Waiting for someone to come in
Waiting for someone to hold me
Waiting for someone to feed me
Waiting for someone to change my diaper Waiting . . .

Waiting to scrawl, to walk, waiting to talk
Waiting to be cuddled
Waiting for someone to take me outside
Waiting for someone to play with me
Waiting for someone to take me outside
Waiting for someone to read to me, dress me, tie my shoes
Waiting for Mommy to brush my hair
Waiting for her to curl my hair
Waiting to wear my frilly dress
Waiting to be a pretty girl
Waiting to grow up Waiting . . .

Waiting for my breasts to develop
Waiting to wear a bra
Waiting to menstruate
Waiting to read forbidden books
Waiting to stop being clumsy
Waiting to have a good figure
Waiting for my first date
Waiting to have a boyfriend
Waiting to go to a party, to be asked to dance, to dance close
Waiting to be beautiful
Waiting for the secret
Waiting for life to begin Waiting . . .

Waiting to be somebody
Waiting to wear makeup
Waiting for my pimples to go away
Waiting to wear lipstick, to wear high heels and stockings
Waiting to get dressed up, to shave my legs
Waiting to be pretty Waiting . . .

Waiting for him to notice me, to call me
Waiting for him to ask me out
Waiting for him to pay attention to me
Waiting for him to fall in love with me
Waiting for him to kiss me, touch me, touch my breasts
Waiting for him to pass my house
Waiting for him to tell me I’m beautiful
Waiting for him to ask me to go steady
Waiting to neck, to make out, waiting to go all the way
Waiting to smoke, to drink, to stay out late
Waiting to be a woman Waiting . . .
Waiting for my great love
Waiting for the perfect man
Waiting for Mr. Right Waiting . . .

Waiting to get married
Waiting for my wedding day
Waiting for my wedding night
Waiting for sex
Waiting for him to make the first move
Waiting for him to excite me
Waiting for him to give me pleasure
Waiting for him to give me an orgasm Waiting . . .
Waiting for him to come home, to fill my time Waiting . . .
Waiting for my baby to come
Waiting for my belly to swell
Waiting for my breasts to fill with milk
Waiting to feel my baby move
Waiting for my legs to stop swelling
Waiting for the first contractions
Waiting for the contractions to end
Waiting for the head to emerge
Waiting for the first scream, the afterbirth
Waiting to hold my baby
Waiting for my baby to suck my milk
Waiting for my baby to stop crying
Waiting for my baby to sleep through the night
Waiting for my breasts to dry up
Waiting to get my figure back, for the stretch marks to go away
Waiting for some time to myself
Waiting to be beautiful again
Waiting for my child to go to school
Waiting for life to begin again Waiting . . .

Waiting for my children to come home from school
Waiting for them to grow up, to leave home
Waiting to be myself
Waiting for excitement
Waiting for him to tell me something interesting, to ask me how I feel
Waiting for him to stop being crabby, reach for my hand, kiss me good morning
Waiting for fulfillment
Waiting for the children to marry
Waiting for something to happen Waiting . . .
Waiting to lose weight
Waiting for the first gray hair
Waiting for menopause
Waiting to grow wise
Waiting . . .
Waiting for my body to break down, to get ugly
Waiting for my flesh to sag
Waiting for my breasts to shrivel up
Waiting for a visit from my children, for letters
Waiting for my friends to die
Waiting for my husband to die Waiting . . .
Waiting to get sick
Waiting for things to get better
Waiting for winter to end
Waiting for the mirror to tell me that I’m old
Waiting for a good bowel movement
Waiting for the pain to go away
Waiting for the struggle to end
Waiting for release
Waiting for morning
Waiting for the end of the day
Waiting for sleep Waiting . . .

“Waiting” was performed at Womanhouse in Los Angeles sponsored by the Feminist Art Program, California Institute of the Arts.

http://faithwilding.refugia.net/

De l'ESPERA

Unes notes sobre l'ESPERA:

M'interesso per l'ESPERA en situacions de la vida, pròpies i alienes, en què un hom adopta una actitud passiva davant els fets que se succeixen -agradables o no- sense haver-los escollit, decidit, o provocat: de manera inevitable.

Aquesta actitud passiva és l'objecte central de la investigació: fins a quin punt ho és, de passiva? té cap interès canviar el que s'hi esdevé? com es pot canviar el que s'hi esdevé?

Vull tractar l'ESPERA sobretot en determinades situacions: acompanyant a algú a fer-se proves/cures mèdiques o acompanyar a algú a fer determinades activitats, per la cessió del temps propi que comporta.