L'espera: Períodes en que els aconteixements sembla que s'allunyin

En una tesi que no puc citar, perquè hi està expresament prohibit fer-ho fora d'un entorn TDX (tesis doctorals en xarxa) però a la que us puc dirigir (podeu punxar al damunt del títol d'aquesta entrada, hi ha l'enllaç), parlant de l'espera en l'entorn de les malalties terminals, l'autora fa esment dels períodes en què els afectats, siguin els malalts o els amics/familiars que normalment els acompanyen, passen per períodes d'espera en els quals sembla que el que s'esdevé s'allunya d'ells.

Aquesta incisió en la percepció de la realitat respecte el que espera m'ha semblat molt eloqüent a l'hora de provar de definir quin estat -psicològic, mental- tenim en els moments d'espera, inclús en els temps d'espera -més llargs que els moments. La percepció de que passen coses a un nivell de realitat dels quals ens trobem despedits, centrifugats, és una mena de defuig de l'angoixa mateixa de l'espera. Ens permet situar-nos en un altre graó de realitat: nosaltres estem esperant, no estem fent res més que esperar, no hem de fer res més que esperar, estem fora de l'acció. La realitat, el món real que ens envolta, les coses que passen, ens reclamen una acció contínua, ni que sigui mecànica o rutinària. L'espera ens permet un espai de temps de no-acció, en aquest sentit pot ésser vitalment necessari. Perquè ocupar l'espera? Poso exemples d'ocupació de l'espera quotidiana que em desagraden, pertorben i molesten, a banda de que considero que s'inmiscueixen en el meu dret a la intimitat encara que em trobi en un lloc públic: a l'andana del metro- la música de fons, o bé l'emissora de ràdio de fons, o bé la televisió del metro, o bé els anuncis -a un volum desmesurat-, advertències i quasi amenaces del servei. A què bé que es decideixi en què he d'ocupar jo el meu temps d'espera? si vull escoltar música, la meva, me l'he de posar a un volum molt alt per no sentir més la música imposada pels canals interns del metro. Si vull llegir sovint em sobta la campaneta altisonant que precedeix els anuncis/amenaces del servei, i així més i més.
Tenir en compte aquests períodes d'allunyament del real, o com diu la doctora a la seva tesi, que els aconteixements ens hi allunyen, els aconteixements que no controlem i que ens porten per camins donats sense haver-ho decidit, ni tant sols suposat, pot servir per reivindicar-los, per captenir-los. Entre la deriva i la no-acció se situaria aquesta espera. Entre el deixar-se portar sense aportar resistència i el no poder aportar resistència pròpiament. Entre l'esperar que s'esdevingui quelcom inevitable i l'allunyar-se d'aquest esdevenir, potser protegint-nos, potser conservant-nos, ...