dimecres, 25 de gener del 2012
dijous, 8 de desembre del 2011
diumenge, 20 de febrer del 2011
La espera, melodías de duración. III
Continuant amb la relació entre la nostra experiència de l'Espera i les exigències de la nostra societat (econòmiques al darrera de tots i cada un dels seus aspectes), també comparteixo amb Schweizer aquests comentaris:
La experiencia está hoy día inmediatamente condicionada por los determinantes económicos. La experiencia de la espera no está exenta de estos determinantes [i cita al sociòleg R. Larson] "Lo que realmente importa es el coste que tiene la experiencia de la espera, no sólo en dinero sino en frustraciones, disgustos y demás situaciones de tensión. Si entendiesen este principio, negocios como las cadenas de comida rápida, los bancos y las aerolíneas podrían reducir la ansiedad de sus clientes, administrarían mejor sus propios presupuestos, e incluso salvarían vidas". Para estas industrias, el reto es asignar un valor de cambio no sólo al tiempo de espera, sino también a la experiencia de esperar.
El sociòleg sembla convidar a la indústria/comerç a treure profit d'aquesta experiència de l'espera (respecte el temps ja vaig comentar que ja li en treu, de profit); és a dir, tant el temps -que ja ho és- com l'experiència de l'espera es converteixen en mercaderíes. Aquest punt el desenvoluparé més endavant (en una altra entrada), perquè, tot i introduïr aquest nou valor (experiència-mercaderia) en Schweizer no el desenvolupa i torna de nou al "temps" de l'espera.
I segueix qualificant el temps segons qui sigui qui en disposi, es podria dir temps de primera, segona o tercera clase. Depèn de qui hagi o estigui obligat a disposar del temps d'espera aquest té un valor. El temps d'espera que ell comenta és el de "tercera classe", les altres dues les he afegit jo. Tercera classe és, clar, el temps dels pobres, dels que no tenen feina ni medis, dels marginats socials (llegir avis i àvies sense quasi ingressos, emigrants i joves sense ingressos, d'altres exclosos com pares i mares de família a l'atur, dones sense ofici, etc). Per aquests, sembla, el temps d'espera no té valor perquè si no estiguessin esperant no estarien tampoc produint. El valor de canvi del temps seria, doncs, la capacitat de producció de benefici que genera el seu dispendi en una altra cosa que no sigui esperar (o dormir!). Cita també una frase sobre aquesta espera del pobre, de Martin Luther King: "Espera ha significado casi siempre Nunca". Interessant per seguir-hi reflexionant.
Però voldria anar una mica més enllà i apuntar aquí un pensament que vaig tenir fa uns anys, quan treballava per quatre duros i anava en el metro atabalada perquè la visita al metge m'havia ocupat més temps del previst i estava faltant més temps a la feina del que tenia permís: "No tinc temps, perquè treballo moltes hores; i no tinc diners, perquè en guanyo pocs. Estic pitjor que el ric, que té temps i diners; i que el pobre, que no té diners, però té temps". Seria, aleshores, el temps de tots els qui -per seguir amb l'exemple- treballen en precari, un temps de quarta classe?
La experiencia está hoy día inmediatamente condicionada por los determinantes económicos. La experiencia de la espera no está exenta de estos determinantes [i cita al sociòleg R. Larson] "Lo que realmente importa es el coste que tiene la experiencia de la espera, no sólo en dinero sino en frustraciones, disgustos y demás situaciones de tensión. Si entendiesen este principio, negocios como las cadenas de comida rápida, los bancos y las aerolíneas podrían reducir la ansiedad de sus clientes, administrarían mejor sus propios presupuestos, e incluso salvarían vidas". Para estas industrias, el reto es asignar un valor de cambio no sólo al tiempo de espera, sino también a la experiencia de esperar.
El sociòleg sembla convidar a la indústria/comerç a treure profit d'aquesta experiència de l'espera (respecte el temps ja vaig comentar que ja li en treu, de profit); és a dir, tant el temps -que ja ho és- com l'experiència de l'espera es converteixen en mercaderíes. Aquest punt el desenvoluparé més endavant (en una altra entrada), perquè, tot i introduïr aquest nou valor (experiència-mercaderia) en Schweizer no el desenvolupa i torna de nou al "temps" de l'espera.
I segueix qualificant el temps segons qui sigui qui en disposi, es podria dir temps de primera, segona o tercera clase. Depèn de qui hagi o estigui obligat a disposar del temps d'espera aquest té un valor. El temps d'espera que ell comenta és el de "tercera classe", les altres dues les he afegit jo. Tercera classe és, clar, el temps dels pobres, dels que no tenen feina ni medis, dels marginats socials (llegir avis i àvies sense quasi ingressos, emigrants i joves sense ingressos, d'altres exclosos com pares i mares de família a l'atur, dones sense ofici, etc). Per aquests, sembla, el temps d'espera no té valor perquè si no estiguessin esperant no estarien tampoc produint. El valor de canvi del temps seria, doncs, la capacitat de producció de benefici que genera el seu dispendi en una altra cosa que no sigui esperar (o dormir!). Cita també una frase sobre aquesta espera del pobre, de Martin Luther King: "Espera ha significado casi siempre Nunca". Interessant per seguir-hi reflexionant.
Però voldria anar una mica més enllà i apuntar aquí un pensament que vaig tenir fa uns anys, quan treballava per quatre duros i anava en el metro atabalada perquè la visita al metge m'havia ocupat més temps del previst i estava faltant més temps a la feina del que tenia permís: "No tinc temps, perquè treballo moltes hores; i no tinc diners, perquè en guanyo pocs. Estic pitjor que el ric, que té temps i diners; i que el pobre, que no té diners, però té temps". Seria, aleshores, el temps de tots els qui -per seguir amb l'exemple- treballen en precari, un temps de quarta classe?
dissabte, 19 de febrer del 2011
La espera, melodías de duración. Harold Schweizer. II
Encara no he aconseguit el llibre, així que únicament compto amb la descripció que hi ha en la pàgina de presentació del llibre i el pdf que es distribueix a la xarxa gratuïtament i que vaig adjuntar en l'anterior entrada.
Descripción: En nuestro fanático mundo de mensajes instantáneos, créditos instantáneos, gratificaciones instantáneas, la pregunta "¿por qué esperar?" o el consejo "¡No esperes!" parecen suscitar un acuerdo unánime. A nadie le gusta esperar. Sin el atractivo del aburrimiento o del deseo, la espera ni tiene un interés melancólico ni es desesperadamente romántica. Entre esperanza y resignación, aburrimiento y deseo, satisfacción e inutilidad, la espera parece extenderse por el vacío. Pero esperar es, también, disponer, sin quererlo , de tiempo.
Aquest fragment, extret del primer capítol pretén ser descriptiu respecte l'enfocament que dóna al tema el llibre, però aquest, previsiblement, va molt més enllà. De fet, aquest text és més la introducció que la descripció. En ell ens introdueix els aspectes que vaig comentar a la primera entrada que vaig fer sobre aquesta publicació, a mena d'ítems podrien ser aquests: -fanatisme per la instantaneïtat de la nostra societat-, -"perquè esperar?"-, -"No esperis!"-, -a ningú no li agrada esperar-, -l'espera no com a avorriment-, -no com a desig-, -no com a romanticisme ni sensació melancòlica-, -l'espera com l'enfrontament a l'abisme del buit-, -l'espera com a extensió del buit-, i, a la fi, un aspecte positiu difícil d'entreveure sovint pels qui patim l'espera: -esperar és, també, disposar, sense voler-ho, de temps-.
De temps! poder disposar de temps quan en disposem de tan poc que ens sigui propi! Aquesta proposta de "validació" de l'espera en tant que temps regalat és de les idees més interessants del llibre i, alhora, eix vertebrador de la meva recerca des dels seus inicis.
No penso tant en "ocupar" l'espera (que també, inevitablement) sino en donar valor al temps en que no ens ocupem de res, i, per tant, no sé si del tot contràriament al que aporti posteriorment en Schweizer, en re-dotar aquesta espera de les qualitats d'avorriment, de melancolia, de romanticisme, de desig,... un temps per re-pensar, per re-pensar-nos, per "concedir-nos" atenció i en tant que ho fem concedir al que/als qui ens envolta/en. Es tractaria, potser, de perdre, de desfer-nos, de desempallagar-nos, del fanatisme per la instaneïtat, que no deixa de ser producte del sistema econòmic que més que tenir, "patim", en la nostra, ara en situació molt crítica, societat. Inicialment propulsada pels premis a la productivitat, l'afany de la rapidesa, el valor altament qualitatiu donat al no "gastar temps", ha anat calant en tots els aspectes de la nostra vida. Sembla mentida que els estats "de bona esperança" encara no s'hagin escurçat i segueixin tenint el seu temps biològic (bé, una mica sí que s'escurcen a vegades, però en principi és per motius de seguretat dels dos éssers vius implicats). Retornant al sistema econòmic, és extrany concedir "temps" a la producció, d'aquí el nefast sobreviure de l'artesania i d'altres professions que s'hi basen. Fins i tot els concerts de música clàssica es fan llargs per molta audiència: no cal insistir tant per dir el mateix! Aquest taranà imposat per l'afany d'enriquiment (a costa de l'altre, sobretot, però sovint també a costa d'un mateix) fa que el temps hagi passat a ser un bé molt preuat, i inclús passa a ser mal vist qui en disposa (observeu l'afany que tenen molts en manllevar temps d'esbarjo a la canalla i, sobretot, vancances als seus mentors). Per això mirar-nos el temps d'espera com un temps regalat no deixa de tenir la seva gràcia. D'aquí el perill -ja l'he comentat en alguna altra entrada- de que els estaments governamentals i econòmics ens el vulguin omplir amb els seus missatges (a través de les cadenes de tv tancada del metro, per exemple, o dels fils musicals, o dels "avisos/amenaces" per megafonia) i amb els seus productes (quanta tecnologia "portàtil" al servei de no perdre el temps...).
Schweizer continua: Aunque las salas de espera, las estaciones de trenes, los aeropuertos o los vestíbulos de hotel [els no-llocs de Marc Auger, encara que ell ni ho cita] están únicamente para ser atravesados (...) la espera no es solamente un tiempo que hay que atravesar. Aunque se supone que éste tiene una función parecida a la de la puerta o el recibidor, que atravesamos sin ser conscientes de ello, en la espera la puerta se atranca y el vestíbulo resulta interminable, hay que soportarlo, hay que sentirlo más que pensarlo, en la espera el tiempo es lento y espeso. I va una mica més enllà del "temps" que comporta: La espera (...) es más que una cuestión de tiempo. La espera tiene sus recompensas (...) no obstante podemos considerarla como una liberación temporal del criterio económico que proclama que el tiempo es oro, como un breve respiro frente a las prisas de la vida moderna, o como un espacio temporal para la meditación, en donde uno pueda tener inesperadas intuiciones fortuitas ideas. Doncs anem a parar al mateix lloc: un espai propi on mirar cap a dins, però també, afegeixo, per mirar cap a fora i observar. O, tal i com diu Simone Weil, a qui cita, "la espera debe volver a aprenderse como una forma de atención".
D'atenció cap a dins i d'atenció cap a fora:
"(...)tengo los ojos,
mis ojos,
justo delante veo,
justo detrás siento y presiento,
los ojos son la barrera"
escrivia jo ja fa molts anys, intentant clarificar una frontera física entre ambdues percepcions que se'm presentaven igual d'importants i igual d'inevitables.
Així, m'imagino a mi mateixa, a qualsevol de nosaltres, concedint-nos aquest temps del que ens han forçat a disposar les circumstàncies (el sistema! malgrat ell), no per avançar feina, no per pensar en que ens hem de recordar d'això i d'allò altre, no de repetir-nos frases desafortunades que hem o ens han dit, sino mirant (amb la sensibilitat i la intel·ligència que poguem modestament tenir) cap a dins i cap a fora, atentament, amb l'atenció que ens proposa Simone Weil.
Encara que l'espera vagi més enllà del concepte de "temps" és necessari reflexionar-hi també. Vaig estar mirant, els mesos passats, de llegir coses sobre la filosofia del temps. Encara no he llegit prou per escriure'n. Schweizer també hi va uns moments, a aquest concepte, però d'això en parlaré en una altra entrada.
Descripción: En nuestro fanático mundo de mensajes instantáneos, créditos instantáneos, gratificaciones instantáneas, la pregunta "¿por qué esperar?" o el consejo "¡No esperes!" parecen suscitar un acuerdo unánime. A nadie le gusta esperar. Sin el atractivo del aburrimiento o del deseo, la espera ni tiene un interés melancólico ni es desesperadamente romántica. Entre esperanza y resignación, aburrimiento y deseo, satisfacción e inutilidad, la espera parece extenderse por el vacío. Pero esperar es, también, disponer, sin quererlo , de tiempo.
Aquest fragment, extret del primer capítol pretén ser descriptiu respecte l'enfocament que dóna al tema el llibre, però aquest, previsiblement, va molt més enllà. De fet, aquest text és més la introducció que la descripció. En ell ens introdueix els aspectes que vaig comentar a la primera entrada que vaig fer sobre aquesta publicació, a mena d'ítems podrien ser aquests: -fanatisme per la instantaneïtat de la nostra societat-, -"perquè esperar?"-, -"No esperis!"-, -a ningú no li agrada esperar-, -l'espera no com a avorriment-, -no com a desig-, -no com a romanticisme ni sensació melancòlica-, -l'espera com l'enfrontament a l'abisme del buit-, -l'espera com a extensió del buit-, i, a la fi, un aspecte positiu difícil d'entreveure sovint pels qui patim l'espera: -esperar és, també, disposar, sense voler-ho, de temps-.
De temps! poder disposar de temps quan en disposem de tan poc que ens sigui propi! Aquesta proposta de "validació" de l'espera en tant que temps regalat és de les idees més interessants del llibre i, alhora, eix vertebrador de la meva recerca des dels seus inicis.
No penso tant en "ocupar" l'espera (que també, inevitablement) sino en donar valor al temps en que no ens ocupem de res, i, per tant, no sé si del tot contràriament al que aporti posteriorment en Schweizer, en re-dotar aquesta espera de les qualitats d'avorriment, de melancolia, de romanticisme, de desig,... un temps per re-pensar, per re-pensar-nos, per "concedir-nos" atenció i en tant que ho fem concedir al que/als qui ens envolta/en. Es tractaria, potser, de perdre, de desfer-nos, de desempallagar-nos, del fanatisme per la instaneïtat, que no deixa de ser producte del sistema econòmic que més que tenir, "patim", en la nostra, ara en situació molt crítica, societat. Inicialment propulsada pels premis a la productivitat, l'afany de la rapidesa, el valor altament qualitatiu donat al no "gastar temps", ha anat calant en tots els aspectes de la nostra vida. Sembla mentida que els estats "de bona esperança" encara no s'hagin escurçat i segueixin tenint el seu temps biològic (bé, una mica sí que s'escurcen a vegades, però en principi és per motius de seguretat dels dos éssers vius implicats). Retornant al sistema econòmic, és extrany concedir "temps" a la producció, d'aquí el nefast sobreviure de l'artesania i d'altres professions que s'hi basen. Fins i tot els concerts de música clàssica es fan llargs per molta audiència: no cal insistir tant per dir el mateix! Aquest taranà imposat per l'afany d'enriquiment (a costa de l'altre, sobretot, però sovint també a costa d'un mateix) fa que el temps hagi passat a ser un bé molt preuat, i inclús passa a ser mal vist qui en disposa (observeu l'afany que tenen molts en manllevar temps d'esbarjo a la canalla i, sobretot, vancances als seus mentors). Per això mirar-nos el temps d'espera com un temps regalat no deixa de tenir la seva gràcia. D'aquí el perill -ja l'he comentat en alguna altra entrada- de que els estaments governamentals i econòmics ens el vulguin omplir amb els seus missatges (a través de les cadenes de tv tancada del metro, per exemple, o dels fils musicals, o dels "avisos/amenaces" per megafonia) i amb els seus productes (quanta tecnologia "portàtil" al servei de no perdre el temps...).
Schweizer continua: Aunque las salas de espera, las estaciones de trenes, los aeropuertos o los vestíbulos de hotel [els no-llocs de Marc Auger, encara que ell ni ho cita] están únicamente para ser atravesados (...) la espera no es solamente un tiempo que hay que atravesar. Aunque se supone que éste tiene una función parecida a la de la puerta o el recibidor, que atravesamos sin ser conscientes de ello, en la espera la puerta se atranca y el vestíbulo resulta interminable, hay que soportarlo, hay que sentirlo más que pensarlo, en la espera el tiempo es lento y espeso. I va una mica més enllà del "temps" que comporta: La espera (...) es más que una cuestión de tiempo. La espera tiene sus recompensas (...) no obstante podemos considerarla como una liberación temporal del criterio económico que proclama que el tiempo es oro, como un breve respiro frente a las prisas de la vida moderna, o como un espacio temporal para la meditación, en donde uno pueda tener inesperadas intuiciones fortuitas ideas. Doncs anem a parar al mateix lloc: un espai propi on mirar cap a dins, però també, afegeixo, per mirar cap a fora i observar. O, tal i com diu Simone Weil, a qui cita, "la espera debe volver a aprenderse como una forma de atención".
D'atenció cap a dins i d'atenció cap a fora:
"(...)tengo los ojos,
mis ojos,
justo delante veo,
justo detrás siento y presiento,
los ojos son la barrera"
escrivia jo ja fa molts anys, intentant clarificar una frontera física entre ambdues percepcions que se'm presentaven igual d'importants i igual d'inevitables.
Així, m'imagino a mi mateixa, a qualsevol de nosaltres, concedint-nos aquest temps del que ens han forçat a disposar les circumstàncies (el sistema! malgrat ell), no per avançar feina, no per pensar en que ens hem de recordar d'això i d'allò altre, no de repetir-nos frases desafortunades que hem o ens han dit, sino mirant (amb la sensibilitat i la intel·ligència que poguem modestament tenir) cap a dins i cap a fora, atentament, amb l'atenció que ens proposa Simone Weil.
Encara que l'espera vagi més enllà del concepte de "temps" és necessari reflexionar-hi també. Vaig estar mirant, els mesos passats, de llegir coses sobre la filosofia del temps. Encara no he llegit prou per escriure'n. Schweizer també hi va uns moments, a aquest concepte, però d'això en parlaré en una altra entrada.
diumenge, 13 de febrer del 2011
De la cançó de Pau Riba: "Es fa llarg esperar"
L'altre dia vaig publicar aquesta cançó de Pau Riba sense cap comentari.
La vaig publicar perquè provo de fer un recull d'obres sobre l'espera i, les que per la seva extensió puc, les publico senceres, i les que no, les cito o n'afegeixo l'adreça o un document adjunt. No és que participi de tot el que hi diuen, ni del tot el que hi diu. En concret en aquesta poesia (o cançó, ho desconec) l'autor parla de l'espera d'allò no desitjat (el pitjor), que exemplifica amb l'espera de la mort de l'amor, l'espera de la fi del que se succeix i l'espera del tornar a començar. L'espera del no desitjat és trista, segons diu, perquè conté allò d'inevitable, i alhora perquè en el tornar a començar s'esdevé part del que s'esperava, que és que també tornarà a finar. És una espera, doncs, pessimista, desesperançada, que no troba el sentit en que el sol torni a sortir cada dia i es torni a amagar cada vespre. L'espera trista i fosca de la certesa de la mort. És una espera ensorrada, una espera grisa que li fa restar gris, l'espera que fa que les tardes siguin llargues i les hores pesades. L'espera, entenc, dels mals moments de la vida, quan d'ella en tenim la visió més fosca.
Pau Riba, com acostuma a fer, descriu amb paraules quotidianes situacions i experiències sense sofisticació, sense exhuberància, dins d'aquesta tradició de la literatura i la cançó catalanes que tants d'altres han treballat i treballen encara (Quico Pi de la Serra, Albert Pla, entre d'altres) de parlar de coses "bèsties" amb normalitat, i de coses "trascendents" amb la mateixa normalitat. Aquí, però, no hi trobem ni l'ironia ni l'humor que li sovintegen, sino amargor, sense estridències ni tragèdies, simplement dient "es fa llarg esperar".
La vaig publicar perquè provo de fer un recull d'obres sobre l'espera i, les que per la seva extensió puc, les publico senceres, i les que no, les cito o n'afegeixo l'adreça o un document adjunt. No és que participi de tot el que hi diuen, ni del tot el que hi diu. En concret en aquesta poesia (o cançó, ho desconec) l'autor parla de l'espera d'allò no desitjat (el pitjor), que exemplifica amb l'espera de la mort de l'amor, l'espera de la fi del que se succeix i l'espera del tornar a començar. L'espera del no desitjat és trista, segons diu, perquè conté allò d'inevitable, i alhora perquè en el tornar a començar s'esdevé part del que s'esperava, que és que també tornarà a finar. És una espera, doncs, pessimista, desesperançada, que no troba el sentit en que el sol torni a sortir cada dia i es torni a amagar cada vespre. L'espera trista i fosca de la certesa de la mort. És una espera ensorrada, una espera grisa que li fa restar gris, l'espera que fa que les tardes siguin llargues i les hores pesades. L'espera, entenc, dels mals moments de la vida, quan d'ella en tenim la visió més fosca.
Pau Riba, com acostuma a fer, descriu amb paraules quotidianes situacions i experiències sense sofisticació, sense exhuberància, dins d'aquesta tradició de la literatura i la cançó catalanes que tants d'altres han treballat i treballen encara (Quico Pi de la Serra, Albert Pla, entre d'altres) de parlar de coses "bèsties" amb normalitat, i de coses "trascendents" amb la mateixa normalitat. Aquí, però, no hi trobem ni l'ironia ni l'humor que li sovintegen, sino amargor, sense estridències ni tragèdies, simplement dient "es fa llarg esperar".
dilluns, 7 de febrer del 2011
Es fa llarg esperar
"Es fa llarg esperar", Pau Riba
Oh, que llarga que es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista i que llarga és l'espera
quan s'espera la mort de l'amor.
Quan s'espera que ja tot s'acabi
per tot d'una tornar a començar
quan s'espera que el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.
I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!
I es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
I es fan grises les lentes tardes
perquè et sens amb el cor ensopit,
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar...
I es fan grises les hores d'espera
quan no plou però veus el cel plujós.
I es fan grises les hores d'espera
quan la fi sents a prop per tots dos
quan fa dies que ni xiules ni cantes
i fa temps que vas fer l'últim somrís
quan al cor sents la mort i t'espantes
al pensar potser és l'últim avís,
es fa gris, es fa gris esperar!
Oh, que llarga que es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista i que llarga és l'espera
quan s'espera la mort de l'amor.
Quan s'espera que ja tot s'acabi
per tot d'una tornar a començar
quan s'espera que el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.
I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!
I es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
I es fan grises les lentes tardes
perquè et sens amb el cor ensopit,
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar...
I es fan grises les hores d'espera
quan no plou però veus el cel plujós.
I es fan grises les hores d'espera
quan la fi sents a prop per tots dos
quan fa dies que ni xiules ni cantes
i fa temps que vas fer l'últim somrís
quan al cor sents la mort i t'espantes
al pensar potser és l'últim avís,
es fa gris, es fa gris esperar!
dissabte, 5 de febrer del 2011
La Espera, melodías de la duración.
A la fi, en la meva recerca -poc esperançada, val a dir- per la xarxa he trobat un llibre, editat el mes de juny passat (és a dir, en el transcurs de la meva "pausa" respecte la meva recerca) en el qual, sota el títol de La Espera, melodías de la duración, s'hi donen els diferents punts de visió (que no de vista) des dels que miro l'ESPERA en aquest bloc.
Hi descriu (ho podeu comprovar aquí) com l'autor reflexiona sobre com dins del nostre ritme frenètic (i histèric, afegeixo) de vida, on tot és "instantani" com de manera obligada, l'espera es pot oferir com un espai de temps regalat sense ni haver-lo desitjat prèviament. També hi parla de l'avorriment i del desig.
M''ha fet rumiar el que comenti els anuncis de "¡no esperis!" en la venda per telèfon, a les televisions, per la xarxa,... i el fet que aquest convit a la manca de reflexió en la compra -aparentment per obtenir una oferta increïble- amaga la manca de racionalitat i utilitat de la compra. El temps en l'espera esdevé, doncs, fonamental en la valoració que fem respecte el perquè esperem, respecte del servei del que esperem gaudir. Establim una mena de relació entre el temps d'espera i el que esperem, es tracta de que hi hagi una certa proporció entre un i altre. Estem disposats a fer una llarga cua per obtenir unes entrades a un espectacle a preu molt rebaixat, o per comprar el peix acabat arribar del port, ... però en canvi ens sembla desproporcionada l'espera a qualsevol seu de l'administració pública o l'espera per retard dels transports públics o en els aeroports, l'espera a ser atesos telefònicament en un dels múltiples serveis que ens "trobem obligats" a contractar (llegir telèfon, llum, gas, aigua, ...), i una llarga llista de situacions en les que ens lamentem de l'espera a què ens obliga, perquè no la trobem ni pertinent, ni necessària ni, repeteixo, proporcionada.
No sé si parlarà d'això en Schweizer en aquest llibre, però l'actitud davant l'espera és fonamental per poder decidir si un hom s'enutja -segur que amb raó- o decideix gaudir del temps "regalat" i que no pot abreujar de cap manera. Tenim opcions davant l'espera, i cadascú té la feina en triar la que li convé, si en sap.
Afegeixo també el pdf amb l'extracte del llibre (14 pàgines) que ofereix l'editorial per fer -o no- dentetes. A mi me'n fa, perquè en aquestes pàgines veig escrit el que he escrit, el que no he escrit però trobo interessant, la línia amb la que vull enfocar l'Espera.
Hi descriu (ho podeu comprovar aquí) com l'autor reflexiona sobre com dins del nostre ritme frenètic (i histèric, afegeixo) de vida, on tot és "instantani" com de manera obligada, l'espera es pot oferir com un espai de temps regalat sense ni haver-lo desitjat prèviament. També hi parla de l'avorriment i del desig.
M''ha fet rumiar el que comenti els anuncis de "¡no esperis!" en la venda per telèfon, a les televisions, per la xarxa,... i el fet que aquest convit a la manca de reflexió en la compra -aparentment per obtenir una oferta increïble- amaga la manca de racionalitat i utilitat de la compra. El temps en l'espera esdevé, doncs, fonamental en la valoració que fem respecte el perquè esperem, respecte del servei del que esperem gaudir. Establim una mena de relació entre el temps d'espera i el que esperem, es tracta de que hi hagi una certa proporció entre un i altre. Estem disposats a fer una llarga cua per obtenir unes entrades a un espectacle a preu molt rebaixat, o per comprar el peix acabat arribar del port, ... però en canvi ens sembla desproporcionada l'espera a qualsevol seu de l'administració pública o l'espera per retard dels transports públics o en els aeroports, l'espera a ser atesos telefònicament en un dels múltiples serveis que ens "trobem obligats" a contractar (llegir telèfon, llum, gas, aigua, ...), i una llarga llista de situacions en les que ens lamentem de l'espera a què ens obliga, perquè no la trobem ni pertinent, ni necessària ni, repeteixo, proporcionada.
No sé si parlarà d'això en Schweizer en aquest llibre, però l'actitud davant l'espera és fonamental per poder decidir si un hom s'enutja -segur que amb raó- o decideix gaudir del temps "regalat" i que no pot abreujar de cap manera. Tenim opcions davant l'espera, i cadascú té la feina en triar la que li convé, si en sap.
Afegeixo també el pdf amb l'extracte del llibre (14 pàgines) que ofereix l'editorial per fer -o no- dentetes. A mi me'n fa, perquè en aquestes pàgines veig escrit el que he escrit, el que no he escrit però trobo interessant, la línia amb la que vull enfocar l'Espera.
dissabte, 29 de gener del 2011
L'espera i la confiança (II)
Tot llegint l'article Consideraciones sobre el devenir trascendente en la naturaleza, de Dr. Alexandre i S.F. de Pomposo (2004), me n'he adonat que he d'insistir en que l'espera que jo tracto és l'ESPERA de l'ESPERAT, per contrast amb l'ESPERA de l'INESPERAT. En aquesta l'ESPERA de l'ESPERAT no hi ha d'haver sorpresa a priori, palesa en la base en la "confiança" en que tingui lloc l'esperat, i si no s'esdevé l'esperat el subjecte que espera pateix un rebuig, una decepció, inclús una crispació.
De la confiança en que els esdeveniments esperats se succeeixin una mostra en són les esperes en els centres mèdics. No l'espera dels resultats -que pot arribar a ser inesperada- sino l'espera en ser atesos i en la manera de ser-ho: atenció en el temps previst, per la persona adequada, en el lloc adient, amb les eines pertinents i el tracte responsable. El Centre d'atenció de salut mental on treballo n'és una bona mostra que podria analitzar. Al marge de les expectatives de curació o no (creades més pels familiars que pels propis malalts en aquest cas), hi ha l'espera confiada -o la confiança- en ser atesos amb les garanties que promet el sistema nacional de salut. Aquesta confiança es podria deteriorar si, de forma esporàdica o continuada, es comença a esdevenir allò que un hom no esperava: tracte poc afectuós per part dels diversos professionals -desde la recepcionista, passant per l'auxiliar, l'enfermer, el monitor, el doctor, etc-; perllongació excessiva del temps d'espera per ser atès, tant a casa esperant el dia de visita com a la mateixa sala d'espera el dia que toca; error/s en el diagnòstic i tractament; canvis de professionals que atenen al malalt i familiars; exemples que provoquen desorientació i desconfiança
.
Hi ha una línia estreta i fràgil en la separació entre l'ESPERA de l'ESPERAT i l'ESPERA de l'INESPERAT. Quan un hom és conscient de que la seva espera és de les primeres, que es converteixi en la segona és un gran daltabaix, i el fet de que passi sovint no depèn del propi subjecte que espera, la qual cosa agreuja el daltabaix. Depenent de les conseqüències a que doni lloc pot ser molt greu, greu, o lleu. També hi ha el taranà que té cadascú, a nivell individual, i el grau de coneixement de com funciona o pot funcionar el sistema en el qual es confia (que es pot tenir per interès/ iniciativa pròpia o se li ha ofert, a nivell individual o col·lectiu) per enfrontar-se al canvi i poder-lo gestionar amb més o menys serenitat, inclús amb possibilitats de donar-li una volta i convertir-ho en quelcom positiu. Així mateix pot donar-se que l'inesperat que s'esdevingui ens resulti a la fi més positiu.
No sé si es tractaria o no de fer una mena de taxonomia de l'espera, potser seria útil per saber en cada moment de què estic parlant. O potser seria una futilesa.
Tornant a l'Espera...
Després de quasi un any sense escriure torno a la càrrega i a provar de nodrir aquest blog de l'espera. Ara no és un blog públic, únicament aniré enviant missatges ara a uns, ara a d'altres, que hi heu manifestat un cert interès. Segueix essent una llibreta de notes oberta a comentaris, i conscient de que és mil vegades més el primer que el segon, us convido a compartir-ho.
dissabte, 29 de maig del 2010
L'espera: Períodes en que els aconteixements sembla que s'allunyin
Aquesta incisió en la percepció de la realitat respecte el que espera m'ha semblat molt eloqüent a l'hora de provar de definir quin estat -psicològic, mental- tenim en els moments d'espera, inclús en els temps d'espera -més llargs que els moments. La percepció de que passen coses a un nivell de realitat dels quals ens trobem despedits, centrifugats, és una mena de defuig de l'angoixa mateixa de l'espera. Ens permet situar-nos en un altre graó de realitat: nosaltres estem esperant, no estem fent res més que esperar, no hem de fer res més que esperar, estem fora de l'acció. La realitat, el món real que ens envolta, les coses que passen, ens reclamen una acció contínua, ni que sigui mecànica o rutinària. L'espera ens permet un espai de temps de no-acció, en aquest sentit pot ésser vitalment necessari. Perquè ocupar l'espera? Poso exemples d'ocupació de l'espera quotidiana que em desagraden, pertorben i molesten, a banda de que considero que s'inmiscueixen en el meu dret a la intimitat encara que em trobi en un lloc públic: a l'andana del metro- la música de fons, o bé l'emissora de ràdio de fons, o bé la televisió del metro, o bé els anuncis -a un volum desmesurat-, advertències i quasi amenaces del servei. A què bé que es decideixi en què he d'ocupar jo el meu temps d'espera? si vull escoltar música, la meva, me l'he de posar a un volum molt alt per no sentir més la música imposada pels canals interns del metro. Si vull llegir sovint em sobta la campaneta altisonant que precedeix els anuncis/amenaces del servei, i així més i més.
Tenir en compte aquests períodes d'allunyament del real, o com diu la doctora a la seva tesi, que els aconteixements ens hi allunyen, els aconteixements que no controlem i que ens porten per camins donats sense haver-ho decidit, ni tant sols suposat, pot servir per reivindicar-los, per captenir-los. Entre la deriva i la no-acció se situaria aquesta espera. Entre el deixar-se portar sense aportar resistència i el no poder aportar resistència pròpiament. Entre l'esperar que s'esdevingui quelcom inevitable i l'allunyar-se d'aquest esdevenir, potser protegint-nos, potser conservant-nos, ...
diumenge, 23 de maig del 2010
De l'espera, II
Escrivia en la primera entrada d'aquest bloc que m'interesso per l'ESPERA en situacions de la vida, pròpies i alienes, en què un hom adopta una actitud passiva davant els fets que se succeixen -agradables o no- sense haver-los escollit, decidit, o provocat: de manera inevitable. I que vull tractar l'ESPERA sobretot en determinades situacions: acompanyant a algú a fer-se proves/cures mèdiques o acompanyar a algú a fer determinades activitats, per la cessió del temps propi que comporta. Vaig a concretar una mica les raons per les quals, de moment, limito les acepcions de l'espectre, amplíssim, de l'Espera. A més de diverses acepcions, pot tenir diversos significats (no és el mateix l'espera esperançada, que l'espera quotidiana, que l'espera en tant que desig, ...). Hi ha acepcions que toquen temes més profunds de l'existència de l'home (la necessitat de transcendència, l'espera de la mort, l'espera del naixement, l'esperança en un món millor, ...) i aquestes són les que més literatura, pensament, imatges, discurs,... poden generar. Però inicialment, perquè és només en l'inici d'aquesta recerca on em vull aturar en aquest nivell, m'interesso per una espera més a la superfície, més quotidiana, sense tantes -en aparença- conseqüències per la vida. No hi ha esperança de felicitat absoluta, no hi ha certesa d'una tragèdia. En aquest primer nivell d'espera -l'espera a la parada de l'autobús, les esperes en les múltiples i variades Sales d'Espera, l'espera en els comerços, als aeroports, davant l'ordinador, en el telèfon, a l'oficina bancària o de l'administració, etc- crec que ja hi és, latent, subtil i mig amagada, l'espera que s'esdevé en els altres nivells més profunds. En què consisteix aquesta espera quotidiana, a vegades sembla que banal, quins mecanismes tenim per analitzar-la, per sentir-la, per aprofitar-la; quins sentiments ens genera, quins estats ens provoca,... o com ja deia, si és passiva, fins a quin punt ho és, de passiva? té cap interès canviar el que s'hi esdevé? com es pot canviar el que s'hi esdevé? . Hi vull parar atenció, la vull observar i estudiar, per saber què és el que la provoca, la condiciona, i quins efectes té en la nostra vida. A partir d'aquí, crec, es poden crear discursos paral·lels respecte altres nivells d'Espera, els que són més profunds, més vitals.
,
dissabte, 22 de maig del 2010
L'espera i la confiança
De la darrera entrada, passant la setmana, i les mesures que pren el govern espanyol per enfrontar la crisi, i el debat que es genera...
L'altre dia vaig copsar uns segons de l'emissió d'un programa radiofònic on algun sociòleg parlava de la responsabilitat desmesurada dipositada en l'Estat per part del ciutadà, i del com, ara, aquest darrer ha de deixar de veure l'Estat com el "pare" que tot ho pot comprar, tot ho pot fer, tot ho pot facilitar. Em pregunto on rau l'origen d'aquesta confiança fora límits: en el ciutadà? o en el propi Estat? Qui ha venut al ciutadà, que treballi i que dipositi els seus diners -en forma d'impostos, taxes vàries, rebuts, consum, ...- amb tota la confiança per què l'Estat és el màxim (llegir: millor) administrador possible i ho farà millor que un mateix? Potser no ha estat iniciativa del ciutadà la imatge que té de l'Estat. Se'm fa difícil creure que l'Estat, o l'Administració, hagin deixat la seva imatge en mans de l'individu,no s'ho pot permetre. I ara no interessa ja que el ciutadà hi confii tant, ara que ha fallat, ara que s'han fet evidents les seves mancances, s'espolsa la responsabilitat apel·lant a la maduresa del ciutadà. Realment és el moment de perdre-hi la confiança, però no sense exigir responsabilitats. Esperem, crec que molts, que aquestes responsabilitats es defineixin, es clarifiquin i sapiguem d'una vegada què és el que podem esperar de l'Estat/Administració; i, sobretot, estaria bé poder decidir si li dipositem la nostra confiança (diners) o preferim administrar-nos sols. Pensant en les raons que fan lloable l'administració general apareixen la solidaritat, el sentit de l'assoliment col·lectiu de fites que individualment no són possibles, entre d'altres ... però aquesta solidaritat no és, ni ha estat encara, universal: un sector de la població mitjanament capaç econòmicament contribueix a que un altre sector, amb menors capacitats econòmiques, disfruti de certs béns (comunicacions, salut, educació, etc, etc), perquè representa que aquest sector fa una altra mena d'aportació (treball que no es pot reflectir en sou, perquè seria desorbitat, i es tradueix en béns i serveis socials gratuïtas). En aquest esquema hi manca el sector que estaria per sobre del primer, que disfruta dels béns que costeja el mitjà però no contribueix econòmicament, o no en la mesura en que ho fa aquest. La solidaritat és, doncs, relativa, o coixa. Respecte l'assoliment col·lectiu és evident que s'han aconseguit grans coses mitjantçant l'admininistració general de l'Estat, però ara es revel·len insostenibles, simplement perquè la implementació del model s'ha fet en fals. Jo no hi entenc ni d'economia ni de política, tampoc mai he provat d'estudiar-ho, però hi ha qui si ho ha fet: perquè no, doncs, aprofiten l'ocasió per replantejar el sistema? perquè no s'ha evitat? són aquestes les responsabilitats que reclamo: qui vol estar mal governat o administrat? d'aquí ve que marqui l'opció de no ésser administrat, no d'una lectura econòmico-lliberal, sino del replanteig de les responsabilitats. Potser el que cal és que ara tots ens posem a estudiar economia, política i sociologia? acompanyades del saber que proporciona la Història i la Filosofia, per tenir més eines. I això que es pretén portar l'educació superior cap al sector tecnològic: qui, a la fi, podrà prendre responsabilitats si tots hauran de ser, o peons o tècnics?
L'altre dia vaig copsar uns segons de l'emissió d'un programa radiofònic on algun sociòleg parlava de la responsabilitat desmesurada dipositada en l'Estat per part del ciutadà, i del com, ara, aquest darrer ha de deixar de veure l'Estat com el "pare" que tot ho pot comprar, tot ho pot fer, tot ho pot facilitar. Em pregunto on rau l'origen d'aquesta confiança fora límits: en el ciutadà? o en el propi Estat? Qui ha venut al ciutadà, que treballi i que dipositi els seus diners -en forma d'impostos, taxes vàries, rebuts, consum, ...- amb tota la confiança per què l'Estat és el màxim (llegir: millor) administrador possible i ho farà millor que un mateix? Potser no ha estat iniciativa del ciutadà la imatge que té de l'Estat. Se'm fa difícil creure que l'Estat, o l'Administració, hagin deixat la seva imatge en mans de l'individu,no s'ho pot permetre. I ara no interessa ja que el ciutadà hi confii tant, ara que ha fallat, ara que s'han fet evidents les seves mancances, s'espolsa la responsabilitat apel·lant a la maduresa del ciutadà. Realment és el moment de perdre-hi la confiança, però no sense exigir responsabilitats. Esperem, crec que molts, que aquestes responsabilitats es defineixin, es clarifiquin i sapiguem d'una vegada què és el que podem esperar de l'Estat/Administració; i, sobretot, estaria bé poder decidir si li dipositem la nostra confiança (diners) o preferim administrar-nos sols. Pensant en les raons que fan lloable l'administració general apareixen la solidaritat, el sentit de l'assoliment col·lectiu de fites que individualment no són possibles, entre d'altres ... però aquesta solidaritat no és, ni ha estat encara, universal: un sector de la població mitjanament capaç econòmicament contribueix a que un altre sector, amb menors capacitats econòmiques, disfruti de certs béns (comunicacions, salut, educació, etc, etc), perquè representa que aquest sector fa una altra mena d'aportació (treball que no es pot reflectir en sou, perquè seria desorbitat, i es tradueix en béns i serveis socials gratuïtas). En aquest esquema hi manca el sector que estaria per sobre del primer, que disfruta dels béns que costeja el mitjà però no contribueix econòmicament, o no en la mesura en que ho fa aquest. La solidaritat és, doncs, relativa, o coixa. Respecte l'assoliment col·lectiu és evident que s'han aconseguit grans coses mitjantçant l'admininistració general de l'Estat, però ara es revel·len insostenibles, simplement perquè la implementació del model s'ha fet en fals. Jo no hi entenc ni d'economia ni de política, tampoc mai he provat d'estudiar-ho, però hi ha qui si ho ha fet: perquè no, doncs, aprofiten l'ocasió per replantejar el sistema? perquè no s'ha evitat? són aquestes les responsabilitats que reclamo: qui vol estar mal governat o administrat? d'aquí ve que marqui l'opció de no ésser administrat, no d'una lectura econòmico-lliberal, sino del replanteig de les responsabilitats. Potser el que cal és que ara tots ens posem a estudiar economia, política i sociologia? acompanyades del saber que proporciona la Història i la Filosofia, per tenir més eines. I això que es pretén portar l'educació superior cap al sector tecnològic: qui, a la fi, podrà prendre responsabilitats si tots hauran de ser, o peons o tècnics?
dissabte, 15 de maig del 2010
La Filosofia i l'espera III (i segueix)
Encara a partir de Laín Entralgo, em quedaven unes coses que volia reflectir abans de passar-hi full, arrel de la seva lectura. Quan parla de Kant acaba dient: "Kant se preocupa cada vez más de la esperanza religiosa. La moral ha de ir unida a la felicidad, pero ello es objeto de una esperanza escatológica, cuya condición de posibilidad es la existencia de Dios.(...) Fe y esperanza se confunden. A esta esperanza cierta en la vida futura y en la unión de la moral y la felicidad se une la esperanza incierta de la propia perseverancia en el bien".
Fent un paral·lelisme amb la societat actual -la meva, és clar- en ella l'esperança es vertebra d'una manera absolutament diferent. L'Estat és el depositari de la confiança i l'espera es converteix enl'esperança la certesa de la culminació dels supòsits que se li han confiat col·lectiva i individualment. El fet que li dipositem tan expressa i confiadament allò que esperem que s'esdevingui fa que quan l'Estat no compleix, ens sentim defraudats i decepcionats, i ens movem en la rebel·lió -el que menys sovint passa-, l'acció, el pessimisme o el conformisme. L'espera que observo va per aquí: és una espera confiada si bé no esperançada. No espera res que pugui estar fora de les expectatives dipositades/suposades. No espera més del que sap que se li oferirà. Sabem què és el que esperem de l'Estat. Quan ens decepciona no és perquè n'esperem més, és perquè ni el que li hem confiat s'esdevé. No té res a veure amb una esperança existencialista, ni escatològica, ni idealista. És l'espera quotidiana.
Fent un paral·lelisme amb la societat actual -la meva, és clar- en ella l'esperança es vertebra d'una manera absolutament diferent. L'Estat és el depositari de la confiança i l'espera es converteix en
La Filosofia i l'espera II (i segueix)
Vaig voler buscar al cercador els mots espera-filosofia i vaig trobar l'entrada esperanza en el Diccionario de la Filosofía de José Ferrater Mora i Josep Maria Terricabras. Hi feia força incís en el pensador Pedro Laín Entralgo, raó per la qual vaig buscar i trobar un text, La Filosofia de la esperanza de Pedro Lain, d'un tal José Mª Díez-Alegría S.J.
De les primeres línies de lectura d'aquest text vaig escriure la darrera entrada a aquest bloc (l'enllaç al text i al diccionari s'hi troba). Vaig seguir llegint, i buscant. De la perplexitat del que vaig anar trobant han vingut tots aquests dies sense escriure res més. El text sobre Laín semblava engrescador, si més no em permetia fer un breu repàs del concepte d'esperança passant per pensadors com San Agustíi Santo Tomás de Aquino, però poc a poc, encara que l'autor seguís el repàs per la història de la filosofia i la seva relació amb l'esperança, va anar-se dibuixant un panorama catòlic recalcitrant, i una visió rància, per exemple, del marxisme. Així vaig seguir buscant sobre el filòsof Laín, i vaig acabar entrant a pàgines tenyides dels colors de la bandera espanyola, amb discursos clarament catòlics i espanyolistes. Així he sabut que va ser un dels falangistes més importants, tot i que dispensat a posteriori de tota culpa respecte del règim feixista esgrimint el seu pensament com a senyera d'humanitat. Vaig trobar moltes altres coses que no tenen res a veure amb l'espera.
, i que m'allunyaven del meu centre d'interès. Pensava en fer un cop d'ull al seu llibre, La espera y la esperanza, però me n'estaré.
El que m'ha permès és separar el terme d'espera del d'esperança. L'esperança no és el que vull tractar, no és "l'espera esperançada" ni tant sols "l'espera desesperançada" la que vull observar. És una espera que si bé es relaciona amb una promesa, no ho fa en l'esperança de que allò es compleixi, sino amb la certesa de que es complirà. I aquesta certesa és una altra cosa, és a un dels llocs on vull anar a parar.
De les primeres línies de lectura d'aquest text vaig escriure la darrera entrada a aquest bloc (l'enllaç al text i al diccionari s'hi troba). Vaig seguir llegint, i buscant. De la perplexitat del que vaig anar trobant han vingut tots aquests dies sense escriure res més. El text sobre Laín semblava engrescador, si més no em permetia fer un breu repàs del concepte d'esperança passant per pensadors com San Agustíi Santo Tomás de Aquino, però poc a poc, encara que l'autor seguís el repàs per la història de la filosofia i la seva relació amb l'esperança, va anar-se dibuixant un panorama catòlic recalcitrant, i una visió rància, per exemple, del marxisme. Així vaig seguir buscant sobre el filòsof Laín, i vaig acabar entrant a pàgines tenyides dels colors de la bandera espanyola, amb discursos clarament catòlics i espanyolistes. Així he sabut que va ser un dels falangistes més importants, tot i que dispensat a posteriori de tota culpa respecte del règim feixista esgrimint el seu pensament com a senyera d'humanitat. Vaig trobar moltes altres coses que no tenen res a veure amb l'espera.
, i que m'allunyaven del meu centre d'interès. Pensava en fer un cop d'ull al seu llibre, La espera y la esperanza, però me n'estaré.
El que m'ha permès és separar el terme d'espera del d'esperança. L'esperança no és el que vull tractar, no és "l'espera esperançada" ni tant sols "l'espera desesperançada" la que vull observar. És una espera que si bé es relaciona amb una promesa, no ho fa en l'esperança de que allò es compleixi, sino amb la certesa de que es complirà. I aquesta certesa és una altra cosa, és a un dels llocs on vull anar a parar.
divendres, 30 d’abril del 2010
La filosofia i l'espera. I (i segueix)
Tot buscant bibliografia de la Filosofia sobre l'espera he trobat unes referències al text de Pedro Laín Entralgo La espera y la esperanza. Historia y Teoría de la esperanza. El text que el comenta parla de la diferència entre la filosofia grega (amb una concepció cíclica del devenir universal que l'impossibilita tenir una actitud escatològica i per tant esperançada) i el pensament cristià (l'esperança de Sant Pau, la d'Israel, de consumació d'un segle futur, desde la plenitud dels temps mesiànics, de l'oportunitat suprema, de la novetat de la vida nova) i això m'ha portat a pensar en com de lluny està la societat actual de tenir l'espera en cap d'aquestes magnituds. Si pels grecs no hi havia lloc per l'espera -sí, però, pels romans: Mentre s'espera viure, la vida passa, Séneca- i pels cristians l'espera és fonamental, la nostra societat té l'espera en un altre lloc ontològic: esperem confiats en que ens atendran, en què el tren arribarà, a que aquell vindrà, a que serem informats. Aquesta confiança sovint genera una profunda desconfiança: no és contradictori, confiem en que allò s'esdevingui però com que sabem que sovint no s'esdevé ens malfiem per avançar-nos al no-esdeveniment i estar, així, una mica i en aparença, protegits. Estem avesats a l'espera, l'espera forma part dels nostres dies -a la botiga, a la parada de l'autobús, a l'altre costat del telèfon, a que s'obri la pàgina a l'ordinador-, dels nostres "extres" -a l'aeroport, a que comenci un espectacle, a trobar algú sense haver-se citat- i dels nostres maldecaps -les sales d'espera dels CAP, les llistes d'espera quirúrgiques, les sales d'espera dels quiròfans, les llistes d'admesos en mil oposicions,...-Però tot i estar-hi avesats no en fem un ús concret en tant que moment vital: hi ha qui parla mentre s'espera, i no sempre és benvingut que ho faci. Llegim, mentre esperem si estem asseguts i hem d'estar-hi una estona; mirem, si tenim què mirar i és per poca estona; pensem, segur, en coses més o menys quotidianes; però ens manca una mena de decisió sobre l'espera: el tenim per un estat de trànsit, i quan menys s'allargui millor, sigui per la urgència en les nostres vides sigui perquè no ens faci perdre més el temps. Però no el tenim, com els cristians, com per un fet vital.
dissabte, 17 d’abril del 2010
La Casa de Palla
La Casa de Palla (Programa d'art, cultura i pensament contemporani a Ràdio Montblanc, 107 FM) és un projecte tutelat per la Lídia Porcar que va més enllà de ser un programa de ràdio i un bloc. S'ubica a Montblanc, a la Conca de Barberà (Tarragona). Tant el programa com el bloc són del màxim interès si es vol conèixer i participar en l'acció cultural i associativa de Montblanc, i per extensió de la Conca, però també si es vol saber com és la vida cultural d'una comarca que ja fa temps vem caracteritzar com a "rural i perifèrica". La xarxa i les noves tecnologies -si bé no massa les aplicades al desplaçament físic de les persones- han permès que en territoris allunyats de la capital, per tant descentralitzats, es pugui fer una feina que, tot i seguint essent molts cops feixuga, amb una via de comunicació i informació amb una reciprocitat engrescadora i de fàcil accés. La feina, però, s'ha de fer igualment, i n'hi ha molta, per això tasques com les que fa La Casa de Palla esdevenen il·luminadores i lloables.
Si voleu entrar-hi aquesta és la seva adreça:
http://lacasadepalla.blogspot.com/
(també podeu clicar damunt del títol d'aquesta entrada per accedir-hi)
Si voleu entrar-hi aquesta és la seva adreça:
http://lacasadepalla.blogspot.com/
(també podeu clicar damunt del títol d'aquesta entrada per accedir-hi)
dilluns, 12 d’abril del 2010
la societat de la informació
a "El País", Cataluña, p.10, el dissabte dia 10 d'abril, cita al sociòleg Víctor Pérez-Díaz:
"Para que una sociedad entienda lo que sucede no basta con más información, es necesario más juicio, y la formación del juicio requiere educación y procedimientos antiquísimos, como escuchar y observar".
"Para que una sociedad entienda lo que sucede no basta con más información, es necesario más juicio, y la formación del juicio requiere educación y procedimientos antiquísimos, como escuchar y observar".
diumenge, 11 d’abril del 2010
de l'avorriment
“Es preciso atravesar el umbral del aburrimiento”
Pierre Boulez
Avui, el text publicat al salonKritik dins del "domingo festín caníbal" comença amb aquesta cita.
Pensant en l'avorriment i els nens, recordo tardes en què a una hora determinada m'ensopia i deia a la mare que m'avorria. Eren unes estones breus, i la sensació no era del tot desagradable, recordo que em forçava a imaginar coses a fer, un esforç molt concret.
Molts adults viuen aterroritzats perquè els nens i nenes no els diguin que s'avorreixen, potser no creuen en la imaginació, no li tenen fe. Si ocupem totes les hores de tots els dies de tots els mesos de totes les estacions de l'any dels nostres fills perquè no s'avorreixin i així, sobretot, no ens molestin i angoixin amb el seu avorriment, crec que estem fent minvar la seva capacitat d'autosatisfer-se, i alhora de generar pensament. He dit sobretot perquè si un nen s'avorreix a casa, a l'escola,o a l'activitat extra-escolar, sovint s'entén que són els pares, els mestres o els monitors els que no fan bé la seva tasca i que aquests el que han de provar de fer és tenir-los "a tope" tota l'estona, com si l'estímul provingués únicament de l'acció. Potser m'equivoco però crec que el silenci, la quietud, la manca de companyia, en moments donats poden estimular els nens i fer-los imaginar, pensar, i crear-se una mena de reserves d'esperit per enfrontar-se als moments -la inmensa majoria- en què no hi ha silenci, tot és moviment i gent, i més gent.
També hi ha l'avorriment generat en l'Espera. Quan no ens va bé esperar, quan l'espera no ha estat programada -i no tenim ni el diari per llegir, ni música per escoltar, ni l'agenda per avançar feina- sovint ens copsa aquesta sensació. Ens avorrim. Ens avorrim? potser estaria bé pensar-hi, perquè el cap se'ns en va, d'un lloc a l'altre, a la llista de coses que hem de fer, a allò que ens han dit, a allò que hauríem d'haver contestat, i potser encara més lluny: imaginem situacions, pensem en quelcom que hem vist, refem paisatges o converses, etc, etc. A partir d'aquesta sensació de no saber què fer per passar l'estona se'ns obre un ventall ampli de possibilitats. Què fa el nostre pensament? de debò ens avorrim? quanta estona?
Pierre Boulez
Avui, el text publicat al salonKritik dins del "domingo festín caníbal" comença amb aquesta cita.
Pensant en l'avorriment i els nens, recordo tardes en què a una hora determinada m'ensopia i deia a la mare que m'avorria. Eren unes estones breus, i la sensació no era del tot desagradable, recordo que em forçava a imaginar coses a fer, un esforç molt concret.
Molts adults viuen aterroritzats perquè els nens i nenes no els diguin que s'avorreixen, potser no creuen en la imaginació, no li tenen fe. Si ocupem totes les hores de tots els dies de tots els mesos de totes les estacions de l'any dels nostres fills perquè no s'avorreixin i així, sobretot, no ens molestin i angoixin amb el seu avorriment, crec que estem fent minvar la seva capacitat d'autosatisfer-se, i alhora de generar pensament. He dit sobretot perquè si un nen s'avorreix a casa, a l'escola,o a l'activitat extra-escolar, sovint s'entén que són els pares, els mestres o els monitors els que no fan bé la seva tasca i que aquests el que han de provar de fer és tenir-los "a tope" tota l'estona, com si l'estímul provingués únicament de l'acció. Potser m'equivoco però crec que el silenci, la quietud, la manca de companyia, en moments donats poden estimular els nens i fer-los imaginar, pensar, i crear-se una mena de reserves d'esperit per enfrontar-se als moments -la inmensa majoria- en què no hi ha silenci, tot és moviment i gent, i més gent.
També hi ha l'avorriment generat en l'Espera. Quan no ens va bé esperar, quan l'espera no ha estat programada -i no tenim ni el diari per llegir, ni música per escoltar, ni l'agenda per avançar feina- sovint ens copsa aquesta sensació. Ens avorrim. Ens avorrim? potser estaria bé pensar-hi, perquè el cap se'ns en va, d'un lloc a l'altre, a la llista de coses que hem de fer, a allò que ens han dit, a allò que hauríem d'haver contestat, i potser encara més lluny: imaginem situacions, pensem en quelcom que hem vist, refem paisatges o converses, etc, etc. A partir d'aquesta sensació de no saber què fer per passar l'estona se'ns obre un ventall ampli de possibilitats. Què fa el nostre pensament? de debò ens avorrim? quanta estona?
divendres, 2 d’abril del 2010
Faith Wilding
El catàleg de l'exposició de la Núria Rion al Museu d'Art Modern de Tarragona, parlava puntualment del treball de Faith Wilding sobre l'espera en la vida de la dona. Vaig buscar i he trobat que va fer una performance recitant aquest poema escrit per ella:
Waiting
A Poem by Faith Wilding
Waiting . . . waiting . . . waiting . . .
Waiting for someone to come in
Waiting for someone to hold me
Waiting for someone to feed me
Waiting for someone to change my diaper Waiting . . .
Waiting to scrawl, to walk, waiting to talk
Waiting to be cuddled
Waiting for someone to take me outside
Waiting for someone to play with me
Waiting for someone to take me outside
Waiting for someone to read to me, dress me, tie my shoes
Waiting for Mommy to brush my hair
Waiting for her to curl my hair
Waiting to wear my frilly dress
Waiting to be a pretty girl
Waiting to grow up Waiting . . .
Waiting for my breasts to develop
Waiting to wear a bra
Waiting to menstruate
Waiting to read forbidden books
Waiting to stop being clumsy
Waiting to have a good figure
Waiting for my first date
Waiting to have a boyfriend
Waiting to go to a party, to be asked to dance, to dance close
Waiting to be beautiful
Waiting for the secret
Waiting for life to begin Waiting . . .
Waiting to be somebody
Waiting to wear makeup
Waiting for my pimples to go away
Waiting to wear lipstick, to wear high heels and stockings
Waiting to get dressed up, to shave my legs
Waiting to be pretty Waiting . . .
Waiting for him to notice me, to call me
Waiting for him to ask me out
Waiting for him to pay attention to me
Waiting for him to fall in love with me
Waiting for him to kiss me, touch me, touch my breasts
Waiting for him to pass my house
Waiting for him to tell me I’m beautiful
Waiting for him to ask me to go steady
Waiting to neck, to make out, waiting to go all the way
Waiting to smoke, to drink, to stay out late
Waiting to be a woman Waiting . . .
Waiting for my great love
Waiting for the perfect man
Waiting for Mr. Right Waiting . . .
Waiting to get married
Waiting for my wedding day
Waiting for my wedding night
Waiting for sex
Waiting for him to make the first move
Waiting for him to excite me
Waiting for him to give me pleasure
Waiting for him to give me an orgasm Waiting . . .
Waiting for him to come home, to fill my time Waiting . . .
Waiting for my baby to come
Waiting for my belly to swell
Waiting for my breasts to fill with milk
Waiting to feel my baby move
Waiting for my legs to stop swelling
Waiting for the first contractions
Waiting for the contractions to end
Waiting for the head to emerge
Waiting for the first scream, the afterbirth
Waiting to hold my baby
Waiting for my baby to suck my milk
Waiting for my baby to stop crying
Waiting for my baby to sleep through the night
Waiting for my breasts to dry up
Waiting to get my figure back, for the stretch marks to go away
Waiting for some time to myself
Waiting to be beautiful again
Waiting for my child to go to school
Waiting for life to begin again Waiting . . .
Waiting for my children to come home from school
Waiting for them to grow up, to leave home
Waiting to be myself
Waiting for excitement
Waiting for him to tell me something interesting, to ask me how I feel
Waiting for him to stop being crabby, reach for my hand, kiss me good morning
Waiting for fulfillment
Waiting for the children to marry
Waiting for something to happen Waiting . . .
Waiting to lose weight
Waiting for the first gray hair
Waiting for menopause
Waiting to grow wise
Waiting . . .
Waiting for my body to break down, to get ugly
Waiting for my flesh to sag
Waiting for my breasts to shrivel up
Waiting for a visit from my children, for letters
Waiting for my friends to die
Waiting for my husband to die Waiting . . .
Waiting to get sick
Waiting for things to get better
Waiting for winter to end
Waiting for the mirror to tell me that I’m old
Waiting for a good bowel movement
Waiting for the pain to go away
Waiting for the struggle to end
Waiting for release
Waiting for morning
Waiting for the end of the day
Waiting for sleep Waiting . . .
“Waiting” was performed at Womanhouse in Los Angeles sponsored by the Feminist Art Program, California Institute of the Arts.
http://faithwilding.refugia.net/
Waiting
A Poem by Faith Wilding
Waiting . . . waiting . . . waiting . . .
Waiting for someone to come in
Waiting for someone to hold me
Waiting for someone to feed me
Waiting for someone to change my diaper Waiting . . .
Waiting to scrawl, to walk, waiting to talk
Waiting to be cuddled
Waiting for someone to take me outside
Waiting for someone to play with me
Waiting for someone to take me outside
Waiting for someone to read to me, dress me, tie my shoes
Waiting for Mommy to brush my hair
Waiting for her to curl my hair
Waiting to wear my frilly dress
Waiting to be a pretty girl
Waiting to grow up Waiting . . .
Waiting for my breasts to develop
Waiting to wear a bra
Waiting to menstruate
Waiting to read forbidden books
Waiting to stop being clumsy
Waiting to have a good figure
Waiting for my first date
Waiting to have a boyfriend
Waiting to go to a party, to be asked to dance, to dance close
Waiting to be beautiful
Waiting for the secret
Waiting for life to begin Waiting . . .
Waiting to be somebody
Waiting to wear makeup
Waiting for my pimples to go away
Waiting to wear lipstick, to wear high heels and stockings
Waiting to get dressed up, to shave my legs
Waiting to be pretty Waiting . . .
Waiting for him to notice me, to call me
Waiting for him to ask me out
Waiting for him to pay attention to me
Waiting for him to fall in love with me
Waiting for him to kiss me, touch me, touch my breasts
Waiting for him to pass my house
Waiting for him to tell me I’m beautiful
Waiting for him to ask me to go steady
Waiting to neck, to make out, waiting to go all the way
Waiting to smoke, to drink, to stay out late
Waiting to be a woman Waiting . . .
Waiting for my great love
Waiting for the perfect man
Waiting for Mr. Right Waiting . . .
Waiting to get married
Waiting for my wedding day
Waiting for my wedding night
Waiting for sex
Waiting for him to make the first move
Waiting for him to excite me
Waiting for him to give me pleasure
Waiting for him to give me an orgasm Waiting . . .
Waiting for him to come home, to fill my time Waiting . . .
Waiting for my baby to come
Waiting for my belly to swell
Waiting for my breasts to fill with milk
Waiting to feel my baby move
Waiting for my legs to stop swelling
Waiting for the first contractions
Waiting for the contractions to end
Waiting for the head to emerge
Waiting for the first scream, the afterbirth
Waiting to hold my baby
Waiting for my baby to suck my milk
Waiting for my baby to stop crying
Waiting for my baby to sleep through the night
Waiting for my breasts to dry up
Waiting to get my figure back, for the stretch marks to go away
Waiting for some time to myself
Waiting to be beautiful again
Waiting for my child to go to school
Waiting for life to begin again Waiting . . .
Waiting for my children to come home from school
Waiting for them to grow up, to leave home
Waiting to be myself
Waiting for excitement
Waiting for him to tell me something interesting, to ask me how I feel
Waiting for him to stop being crabby, reach for my hand, kiss me good morning
Waiting for fulfillment
Waiting for the children to marry
Waiting for something to happen Waiting . . .
Waiting to lose weight
Waiting for the first gray hair
Waiting for menopause
Waiting to grow wise
Waiting . . .
Waiting for my body to break down, to get ugly
Waiting for my flesh to sag
Waiting for my breasts to shrivel up
Waiting for a visit from my children, for letters
Waiting for my friends to die
Waiting for my husband to die Waiting . . .
Waiting to get sick
Waiting for things to get better
Waiting for winter to end
Waiting for the mirror to tell me that I’m old
Waiting for a good bowel movement
Waiting for the pain to go away
Waiting for the struggle to end
Waiting for release
Waiting for morning
Waiting for the end of the day
Waiting for sleep Waiting . . .
“Waiting” was performed at Womanhouse in Los Angeles sponsored by the Feminist Art Program, California Institute of the Arts.
http://faithwilding.refugia.net/
diumenge, 28 de febrer del 2010
De l'ESPERA
Unes notes sobre l'ESPERA:
M'interesso per l'ESPERA en situacions de la vida, pròpies i alienes, en què un hom adopta una actitud passiva davant els fets que se succeixen -agradables o no- sense haver-los escollit, decidit, o provocat: de manera inevitable.
Aquesta actitud passiva és l'objecte central de la investigació: fins a quin punt ho és, de passiva? té cap interès canviar el que s'hi esdevé? com es pot canviar el que s'hi esdevé?
Vull tractar l'ESPERA sobretot en determinades situacions: acompanyant a algú a fer-se proves/cures mèdiques o acompanyar a algú a fer determinades activitats, per la cessió del temps propi que comporta.
M'interesso per l'ESPERA en situacions de la vida, pròpies i alienes, en què un hom adopta una actitud passiva davant els fets que se succeixen -agradables o no- sense haver-los escollit, decidit, o provocat: de manera inevitable.
Aquesta actitud passiva és l'objecte central de la investigació: fins a quin punt ho és, de passiva? té cap interès canviar el que s'hi esdevé? com es pot canviar el que s'hi esdevé?
Vull tractar l'ESPERA sobretot en determinades situacions: acompanyant a algú a fer-se proves/cures mèdiques o acompanyar a algú a fer determinades activitats, per la cessió del temps propi que comporta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)