L'espera i la confiança (II)

Tot llegint l'article Consideraciones sobre el devenir trascendente en la naturaleza, de Dr. Alexandre i S.F. de Pomposo (2004), me n'he adonat que he d'insistir en que l'espera que jo tracto és l'ESPERA de l'ESPERAT, per contrast amb l'ESPERA de l'INESPERAT. En aquesta l'ESPERA de l'ESPERAT no hi ha d'haver sorpresa a priori, palesa en la base en la "confiança" en que tingui lloc l'esperat,  i si no s'esdevé l'esperat el subjecte que espera pateix un rebuig, una decepció, inclús una crispació.

De la confiança en que els esdeveniments esperats se succeeixin una mostra en són les esperes en els centres mèdics. No l'espera dels resultats -que pot arribar a ser inesperada- sino l'espera en ser atesos i en la manera de ser-ho: atenció en el temps previst, per la persona adequada, en el lloc adient, amb les eines pertinents i el tracte responsable. El Centre d'atenció de salut mental on treballo n'és una bona mostra que podria analitzar. Al marge de les expectatives de curació o no (creades més pels familiars que pels propis malalts en aquest cas), hi ha l'espera confiada -o la confiança- en ser atesos amb les garanties que promet el sistema nacional de salut. Aquesta confiança es podria deteriorar si, de forma esporàdica o continuada, es comença a esdevenir allò que un hom no esperava: tracte poc afectuós per part dels diversos professionals -desde la recepcionista, passant per l'auxiliar, l'enfermer, el monitor, el doctor, etc-; perllongació excessiva del temps d'espera per ser atès, tant a casa esperant el dia de visita com a la mateixa sala d'espera el dia que toca; error/s en el diagnòstic i tractament; canvis de professionals que atenen al malalt i familiars; exemples que provoquen desorientació i desconfiança

.

Hi ha una línia estreta i fràgil en la separació entre l'ESPERA de l'ESPERAT i l'ESPERA de l'INESPERAT. Quan un hom és conscient de que la seva espera és de les primeres, que es converteixi en la segona és un gran daltabaix, i el fet de que passi sovint no depèn del propi subjecte que espera, la qual cosa agreuja el daltabaix. Depenent de les conseqüències a que doni lloc pot ser molt greu, greu, o lleu.  També hi ha el taranà que té cadascú, a nivell individual, i el grau de coneixement de com funciona o pot funcionar el sistema en el qual es confia (que es pot tenir  per interès/ iniciativa pròpia o se li ha ofert, a nivell individual o col·lectiu) per enfrontar-se al canvi i poder-lo gestionar amb més o menys serenitat, inclús amb possibilitats de donar-li una volta i convertir-ho en quelcom positiu. Així mateix pot donar-se que l'inesperat que s'esdevingui ens resulti a la fi més positiu.

No sé si es tractaria o no de fer una mena de taxonomia de l'espera, potser seria útil per saber en cada moment de què estic parlant. O potser seria una futilesa.

Tornant a l'Espera...

Després de quasi un any sense escriure torno a la càrrega i a provar de nodrir aquest blog de l'espera. Ara no és un blog públic, únicament aniré enviant missatges ara a uns, ara a d'altres, que hi heu manifestat un cert interès. Segueix essent una llibreta de notes oberta a comentaris, i conscient de que és mil vegades més el primer que el segon, us convido a compartir-ho.