dijous, 8 de desembre del 2011
diumenge, 20 de febrer del 2011
La espera, melodías de duración. III
Continuant amb la relació entre la nostra experiència de l'Espera i les exigències de la nostra societat (econòmiques al darrera de tots i cada un dels seus aspectes), també comparteixo amb Schweizer aquests comentaris:
La experiencia está hoy día inmediatamente condicionada por los determinantes económicos. La experiencia de la espera no está exenta de estos determinantes [i cita al sociòleg R. Larson] "Lo que realmente importa es el coste que tiene la experiencia de la espera, no sólo en dinero sino en frustraciones, disgustos y demás situaciones de tensión. Si entendiesen este principio, negocios como las cadenas de comida rápida, los bancos y las aerolíneas podrían reducir la ansiedad de sus clientes, administrarían mejor sus propios presupuestos, e incluso salvarían vidas". Para estas industrias, el reto es asignar un valor de cambio no sólo al tiempo de espera, sino también a la experiencia de esperar.
El sociòleg sembla convidar a la indústria/comerç a treure profit d'aquesta experiència de l'espera (respecte el temps ja vaig comentar que ja li en treu, de profit); és a dir, tant el temps -que ja ho és- com l'experiència de l'espera es converteixen en mercaderíes. Aquest punt el desenvoluparé més endavant (en una altra entrada), perquè, tot i introduïr aquest nou valor (experiència-mercaderia) en Schweizer no el desenvolupa i torna de nou al "temps" de l'espera.
I segueix qualificant el temps segons qui sigui qui en disposi, es podria dir temps de primera, segona o tercera clase. Depèn de qui hagi o estigui obligat a disposar del temps d'espera aquest té un valor. El temps d'espera que ell comenta és el de "tercera classe", les altres dues les he afegit jo. Tercera classe és, clar, el temps dels pobres, dels que no tenen feina ni medis, dels marginats socials (llegir avis i àvies sense quasi ingressos, emigrants i joves sense ingressos, d'altres exclosos com pares i mares de família a l'atur, dones sense ofici, etc). Per aquests, sembla, el temps d'espera no té valor perquè si no estiguessin esperant no estarien tampoc produint. El valor de canvi del temps seria, doncs, la capacitat de producció de benefici que genera el seu dispendi en una altra cosa que no sigui esperar (o dormir!). Cita també una frase sobre aquesta espera del pobre, de Martin Luther King: "Espera ha significado casi siempre Nunca". Interessant per seguir-hi reflexionant.
Però voldria anar una mica més enllà i apuntar aquí un pensament que vaig tenir fa uns anys, quan treballava per quatre duros i anava en el metro atabalada perquè la visita al metge m'havia ocupat més temps del previst i estava faltant més temps a la feina del que tenia permís: "No tinc temps, perquè treballo moltes hores; i no tinc diners, perquè en guanyo pocs. Estic pitjor que el ric, que té temps i diners; i que el pobre, que no té diners, però té temps". Seria, aleshores, el temps de tots els qui -per seguir amb l'exemple- treballen en precari, un temps de quarta classe?
La experiencia está hoy día inmediatamente condicionada por los determinantes económicos. La experiencia de la espera no está exenta de estos determinantes [i cita al sociòleg R. Larson] "Lo que realmente importa es el coste que tiene la experiencia de la espera, no sólo en dinero sino en frustraciones, disgustos y demás situaciones de tensión. Si entendiesen este principio, negocios como las cadenas de comida rápida, los bancos y las aerolíneas podrían reducir la ansiedad de sus clientes, administrarían mejor sus propios presupuestos, e incluso salvarían vidas". Para estas industrias, el reto es asignar un valor de cambio no sólo al tiempo de espera, sino también a la experiencia de esperar.
El sociòleg sembla convidar a la indústria/comerç a treure profit d'aquesta experiència de l'espera (respecte el temps ja vaig comentar que ja li en treu, de profit); és a dir, tant el temps -que ja ho és- com l'experiència de l'espera es converteixen en mercaderíes. Aquest punt el desenvoluparé més endavant (en una altra entrada), perquè, tot i introduïr aquest nou valor (experiència-mercaderia) en Schweizer no el desenvolupa i torna de nou al "temps" de l'espera.
I segueix qualificant el temps segons qui sigui qui en disposi, es podria dir temps de primera, segona o tercera clase. Depèn de qui hagi o estigui obligat a disposar del temps d'espera aquest té un valor. El temps d'espera que ell comenta és el de "tercera classe", les altres dues les he afegit jo. Tercera classe és, clar, el temps dels pobres, dels que no tenen feina ni medis, dels marginats socials (llegir avis i àvies sense quasi ingressos, emigrants i joves sense ingressos, d'altres exclosos com pares i mares de família a l'atur, dones sense ofici, etc). Per aquests, sembla, el temps d'espera no té valor perquè si no estiguessin esperant no estarien tampoc produint. El valor de canvi del temps seria, doncs, la capacitat de producció de benefici que genera el seu dispendi en una altra cosa que no sigui esperar (o dormir!). Cita també una frase sobre aquesta espera del pobre, de Martin Luther King: "Espera ha significado casi siempre Nunca". Interessant per seguir-hi reflexionant.
Però voldria anar una mica més enllà i apuntar aquí un pensament que vaig tenir fa uns anys, quan treballava per quatre duros i anava en el metro atabalada perquè la visita al metge m'havia ocupat més temps del previst i estava faltant més temps a la feina del que tenia permís: "No tinc temps, perquè treballo moltes hores; i no tinc diners, perquè en guanyo pocs. Estic pitjor que el ric, que té temps i diners; i que el pobre, que no té diners, però té temps". Seria, aleshores, el temps de tots els qui -per seguir amb l'exemple- treballen en precari, un temps de quarta classe?
dissabte, 19 de febrer del 2011
La espera, melodías de duración. Harold Schweizer. II
Encara no he aconseguit el llibre, així que únicament compto amb la descripció que hi ha en la pàgina de presentació del llibre i el pdf que es distribueix a la xarxa gratuïtament i que vaig adjuntar en l'anterior entrada.
Descripción: En nuestro fanático mundo de mensajes instantáneos, créditos instantáneos, gratificaciones instantáneas, la pregunta "¿por qué esperar?" o el consejo "¡No esperes!" parecen suscitar un acuerdo unánime. A nadie le gusta esperar. Sin el atractivo del aburrimiento o del deseo, la espera ni tiene un interés melancólico ni es desesperadamente romántica. Entre esperanza y resignación, aburrimiento y deseo, satisfacción e inutilidad, la espera parece extenderse por el vacío. Pero esperar es, también, disponer, sin quererlo , de tiempo.
Aquest fragment, extret del primer capítol pretén ser descriptiu respecte l'enfocament que dóna al tema el llibre, però aquest, previsiblement, va molt més enllà. De fet, aquest text és més la introducció que la descripció. En ell ens introdueix els aspectes que vaig comentar a la primera entrada que vaig fer sobre aquesta publicació, a mena d'ítems podrien ser aquests: -fanatisme per la instantaneïtat de la nostra societat-, -"perquè esperar?"-, -"No esperis!"-, -a ningú no li agrada esperar-, -l'espera no com a avorriment-, -no com a desig-, -no com a romanticisme ni sensació melancòlica-, -l'espera com l'enfrontament a l'abisme del buit-, -l'espera com a extensió del buit-, i, a la fi, un aspecte positiu difícil d'entreveure sovint pels qui patim l'espera: -esperar és, també, disposar, sense voler-ho, de temps-.
De temps! poder disposar de temps quan en disposem de tan poc que ens sigui propi! Aquesta proposta de "validació" de l'espera en tant que temps regalat és de les idees més interessants del llibre i, alhora, eix vertebrador de la meva recerca des dels seus inicis.
No penso tant en "ocupar" l'espera (que també, inevitablement) sino en donar valor al temps en que no ens ocupem de res, i, per tant, no sé si del tot contràriament al que aporti posteriorment en Schweizer, en re-dotar aquesta espera de les qualitats d'avorriment, de melancolia, de romanticisme, de desig,... un temps per re-pensar, per re-pensar-nos, per "concedir-nos" atenció i en tant que ho fem concedir al que/als qui ens envolta/en. Es tractaria, potser, de perdre, de desfer-nos, de desempallagar-nos, del fanatisme per la instaneïtat, que no deixa de ser producte del sistema econòmic que més que tenir, "patim", en la nostra, ara en situació molt crítica, societat. Inicialment propulsada pels premis a la productivitat, l'afany de la rapidesa, el valor altament qualitatiu donat al no "gastar temps", ha anat calant en tots els aspectes de la nostra vida. Sembla mentida que els estats "de bona esperança" encara no s'hagin escurçat i segueixin tenint el seu temps biològic (bé, una mica sí que s'escurcen a vegades, però en principi és per motius de seguretat dels dos éssers vius implicats). Retornant al sistema econòmic, és extrany concedir "temps" a la producció, d'aquí el nefast sobreviure de l'artesania i d'altres professions que s'hi basen. Fins i tot els concerts de música clàssica es fan llargs per molta audiència: no cal insistir tant per dir el mateix! Aquest taranà imposat per l'afany d'enriquiment (a costa de l'altre, sobretot, però sovint també a costa d'un mateix) fa que el temps hagi passat a ser un bé molt preuat, i inclús passa a ser mal vist qui en disposa (observeu l'afany que tenen molts en manllevar temps d'esbarjo a la canalla i, sobretot, vancances als seus mentors). Per això mirar-nos el temps d'espera com un temps regalat no deixa de tenir la seva gràcia. D'aquí el perill -ja l'he comentat en alguna altra entrada- de que els estaments governamentals i econòmics ens el vulguin omplir amb els seus missatges (a través de les cadenes de tv tancada del metro, per exemple, o dels fils musicals, o dels "avisos/amenaces" per megafonia) i amb els seus productes (quanta tecnologia "portàtil" al servei de no perdre el temps...).
Schweizer continua: Aunque las salas de espera, las estaciones de trenes, los aeropuertos o los vestíbulos de hotel [els no-llocs de Marc Auger, encara que ell ni ho cita] están únicamente para ser atravesados (...) la espera no es solamente un tiempo que hay que atravesar. Aunque se supone que éste tiene una función parecida a la de la puerta o el recibidor, que atravesamos sin ser conscientes de ello, en la espera la puerta se atranca y el vestíbulo resulta interminable, hay que soportarlo, hay que sentirlo más que pensarlo, en la espera el tiempo es lento y espeso. I va una mica més enllà del "temps" que comporta: La espera (...) es más que una cuestión de tiempo. La espera tiene sus recompensas (...) no obstante podemos considerarla como una liberación temporal del criterio económico que proclama que el tiempo es oro, como un breve respiro frente a las prisas de la vida moderna, o como un espacio temporal para la meditación, en donde uno pueda tener inesperadas intuiciones fortuitas ideas. Doncs anem a parar al mateix lloc: un espai propi on mirar cap a dins, però també, afegeixo, per mirar cap a fora i observar. O, tal i com diu Simone Weil, a qui cita, "la espera debe volver a aprenderse como una forma de atención".
D'atenció cap a dins i d'atenció cap a fora:
"(...)tengo los ojos,
mis ojos,
justo delante veo,
justo detrás siento y presiento,
los ojos son la barrera"
escrivia jo ja fa molts anys, intentant clarificar una frontera física entre ambdues percepcions que se'm presentaven igual d'importants i igual d'inevitables.
Així, m'imagino a mi mateixa, a qualsevol de nosaltres, concedint-nos aquest temps del que ens han forçat a disposar les circumstàncies (el sistema! malgrat ell), no per avançar feina, no per pensar en que ens hem de recordar d'això i d'allò altre, no de repetir-nos frases desafortunades que hem o ens han dit, sino mirant (amb la sensibilitat i la intel·ligència que poguem modestament tenir) cap a dins i cap a fora, atentament, amb l'atenció que ens proposa Simone Weil.
Encara que l'espera vagi més enllà del concepte de "temps" és necessari reflexionar-hi també. Vaig estar mirant, els mesos passats, de llegir coses sobre la filosofia del temps. Encara no he llegit prou per escriure'n. Schweizer també hi va uns moments, a aquest concepte, però d'això en parlaré en una altra entrada.
Descripción: En nuestro fanático mundo de mensajes instantáneos, créditos instantáneos, gratificaciones instantáneas, la pregunta "¿por qué esperar?" o el consejo "¡No esperes!" parecen suscitar un acuerdo unánime. A nadie le gusta esperar. Sin el atractivo del aburrimiento o del deseo, la espera ni tiene un interés melancólico ni es desesperadamente romántica. Entre esperanza y resignación, aburrimiento y deseo, satisfacción e inutilidad, la espera parece extenderse por el vacío. Pero esperar es, también, disponer, sin quererlo , de tiempo.
Aquest fragment, extret del primer capítol pretén ser descriptiu respecte l'enfocament que dóna al tema el llibre, però aquest, previsiblement, va molt més enllà. De fet, aquest text és més la introducció que la descripció. En ell ens introdueix els aspectes que vaig comentar a la primera entrada que vaig fer sobre aquesta publicació, a mena d'ítems podrien ser aquests: -fanatisme per la instantaneïtat de la nostra societat-, -"perquè esperar?"-, -"No esperis!"-, -a ningú no li agrada esperar-, -l'espera no com a avorriment-, -no com a desig-, -no com a romanticisme ni sensació melancòlica-, -l'espera com l'enfrontament a l'abisme del buit-, -l'espera com a extensió del buit-, i, a la fi, un aspecte positiu difícil d'entreveure sovint pels qui patim l'espera: -esperar és, també, disposar, sense voler-ho, de temps-.
De temps! poder disposar de temps quan en disposem de tan poc que ens sigui propi! Aquesta proposta de "validació" de l'espera en tant que temps regalat és de les idees més interessants del llibre i, alhora, eix vertebrador de la meva recerca des dels seus inicis.
No penso tant en "ocupar" l'espera (que també, inevitablement) sino en donar valor al temps en que no ens ocupem de res, i, per tant, no sé si del tot contràriament al que aporti posteriorment en Schweizer, en re-dotar aquesta espera de les qualitats d'avorriment, de melancolia, de romanticisme, de desig,... un temps per re-pensar, per re-pensar-nos, per "concedir-nos" atenció i en tant que ho fem concedir al que/als qui ens envolta/en. Es tractaria, potser, de perdre, de desfer-nos, de desempallagar-nos, del fanatisme per la instaneïtat, que no deixa de ser producte del sistema econòmic que més que tenir, "patim", en la nostra, ara en situació molt crítica, societat. Inicialment propulsada pels premis a la productivitat, l'afany de la rapidesa, el valor altament qualitatiu donat al no "gastar temps", ha anat calant en tots els aspectes de la nostra vida. Sembla mentida que els estats "de bona esperança" encara no s'hagin escurçat i segueixin tenint el seu temps biològic (bé, una mica sí que s'escurcen a vegades, però en principi és per motius de seguretat dels dos éssers vius implicats). Retornant al sistema econòmic, és extrany concedir "temps" a la producció, d'aquí el nefast sobreviure de l'artesania i d'altres professions que s'hi basen. Fins i tot els concerts de música clàssica es fan llargs per molta audiència: no cal insistir tant per dir el mateix! Aquest taranà imposat per l'afany d'enriquiment (a costa de l'altre, sobretot, però sovint també a costa d'un mateix) fa que el temps hagi passat a ser un bé molt preuat, i inclús passa a ser mal vist qui en disposa (observeu l'afany que tenen molts en manllevar temps d'esbarjo a la canalla i, sobretot, vancances als seus mentors). Per això mirar-nos el temps d'espera com un temps regalat no deixa de tenir la seva gràcia. D'aquí el perill -ja l'he comentat en alguna altra entrada- de que els estaments governamentals i econòmics ens el vulguin omplir amb els seus missatges (a través de les cadenes de tv tancada del metro, per exemple, o dels fils musicals, o dels "avisos/amenaces" per megafonia) i amb els seus productes (quanta tecnologia "portàtil" al servei de no perdre el temps...).
Schweizer continua: Aunque las salas de espera, las estaciones de trenes, los aeropuertos o los vestíbulos de hotel [els no-llocs de Marc Auger, encara que ell ni ho cita] están únicamente para ser atravesados (...) la espera no es solamente un tiempo que hay que atravesar. Aunque se supone que éste tiene una función parecida a la de la puerta o el recibidor, que atravesamos sin ser conscientes de ello, en la espera la puerta se atranca y el vestíbulo resulta interminable, hay que soportarlo, hay que sentirlo más que pensarlo, en la espera el tiempo es lento y espeso. I va una mica més enllà del "temps" que comporta: La espera (...) es más que una cuestión de tiempo. La espera tiene sus recompensas (...) no obstante podemos considerarla como una liberación temporal del criterio económico que proclama que el tiempo es oro, como un breve respiro frente a las prisas de la vida moderna, o como un espacio temporal para la meditación, en donde uno pueda tener inesperadas intuiciones fortuitas ideas. Doncs anem a parar al mateix lloc: un espai propi on mirar cap a dins, però també, afegeixo, per mirar cap a fora i observar. O, tal i com diu Simone Weil, a qui cita, "la espera debe volver a aprenderse como una forma de atención".
D'atenció cap a dins i d'atenció cap a fora:
"(...)tengo los ojos,
mis ojos,
justo delante veo,
justo detrás siento y presiento,
los ojos son la barrera"
escrivia jo ja fa molts anys, intentant clarificar una frontera física entre ambdues percepcions que se'm presentaven igual d'importants i igual d'inevitables.
Així, m'imagino a mi mateixa, a qualsevol de nosaltres, concedint-nos aquest temps del que ens han forçat a disposar les circumstàncies (el sistema! malgrat ell), no per avançar feina, no per pensar en que ens hem de recordar d'això i d'allò altre, no de repetir-nos frases desafortunades que hem o ens han dit, sino mirant (amb la sensibilitat i la intel·ligència que poguem modestament tenir) cap a dins i cap a fora, atentament, amb l'atenció que ens proposa Simone Weil.
Encara que l'espera vagi més enllà del concepte de "temps" és necessari reflexionar-hi també. Vaig estar mirant, els mesos passats, de llegir coses sobre la filosofia del temps. Encara no he llegit prou per escriure'n. Schweizer també hi va uns moments, a aquest concepte, però d'això en parlaré en una altra entrada.
diumenge, 13 de febrer del 2011
De la cançó de Pau Riba: "Es fa llarg esperar"
L'altre dia vaig publicar aquesta cançó de Pau Riba sense cap comentari.
La vaig publicar perquè provo de fer un recull d'obres sobre l'espera i, les que per la seva extensió puc, les publico senceres, i les que no, les cito o n'afegeixo l'adreça o un document adjunt. No és que participi de tot el que hi diuen, ni del tot el que hi diu. En concret en aquesta poesia (o cançó, ho desconec) l'autor parla de l'espera d'allò no desitjat (el pitjor), que exemplifica amb l'espera de la mort de l'amor, l'espera de la fi del que se succeix i l'espera del tornar a començar. L'espera del no desitjat és trista, segons diu, perquè conté allò d'inevitable, i alhora perquè en el tornar a començar s'esdevé part del que s'esperava, que és que també tornarà a finar. És una espera, doncs, pessimista, desesperançada, que no troba el sentit en que el sol torni a sortir cada dia i es torni a amagar cada vespre. L'espera trista i fosca de la certesa de la mort. És una espera ensorrada, una espera grisa que li fa restar gris, l'espera que fa que les tardes siguin llargues i les hores pesades. L'espera, entenc, dels mals moments de la vida, quan d'ella en tenim la visió més fosca.
Pau Riba, com acostuma a fer, descriu amb paraules quotidianes situacions i experiències sense sofisticació, sense exhuberància, dins d'aquesta tradició de la literatura i la cançó catalanes que tants d'altres han treballat i treballen encara (Quico Pi de la Serra, Albert Pla, entre d'altres) de parlar de coses "bèsties" amb normalitat, i de coses "trascendents" amb la mateixa normalitat. Aquí, però, no hi trobem ni l'ironia ni l'humor que li sovintegen, sino amargor, sense estridències ni tragèdies, simplement dient "es fa llarg esperar".
La vaig publicar perquè provo de fer un recull d'obres sobre l'espera i, les que per la seva extensió puc, les publico senceres, i les que no, les cito o n'afegeixo l'adreça o un document adjunt. No és que participi de tot el que hi diuen, ni del tot el que hi diu. En concret en aquesta poesia (o cançó, ho desconec) l'autor parla de l'espera d'allò no desitjat (el pitjor), que exemplifica amb l'espera de la mort de l'amor, l'espera de la fi del que se succeix i l'espera del tornar a començar. L'espera del no desitjat és trista, segons diu, perquè conté allò d'inevitable, i alhora perquè en el tornar a començar s'esdevé part del que s'esperava, que és que també tornarà a finar. És una espera, doncs, pessimista, desesperançada, que no troba el sentit en que el sol torni a sortir cada dia i es torni a amagar cada vespre. L'espera trista i fosca de la certesa de la mort. És una espera ensorrada, una espera grisa que li fa restar gris, l'espera que fa que les tardes siguin llargues i les hores pesades. L'espera, entenc, dels mals moments de la vida, quan d'ella en tenim la visió més fosca.
Pau Riba, com acostuma a fer, descriu amb paraules quotidianes situacions i experiències sense sofisticació, sense exhuberància, dins d'aquesta tradició de la literatura i la cançó catalanes que tants d'altres han treballat i treballen encara (Quico Pi de la Serra, Albert Pla, entre d'altres) de parlar de coses "bèsties" amb normalitat, i de coses "trascendents" amb la mateixa normalitat. Aquí, però, no hi trobem ni l'ironia ni l'humor que li sovintegen, sino amargor, sense estridències ni tragèdies, simplement dient "es fa llarg esperar".
dilluns, 7 de febrer del 2011
Es fa llarg esperar
"Es fa llarg esperar", Pau Riba
Oh, que llarga que es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista i que llarga és l'espera
quan s'espera la mort de l'amor.
Quan s'espera que ja tot s'acabi
per tot d'una tornar a començar
quan s'espera que el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.
I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!
I es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
I es fan grises les lentes tardes
perquè et sens amb el cor ensopit,
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar...
I es fan grises les hores d'espera
quan no plou però veus el cel plujós.
I es fan grises les hores d'espera
quan la fi sents a prop per tots dos
quan fa dies que ni xiules ni cantes
i fa temps que vas fer l'últim somrís
quan al cor sents la mort i t'espantes
al pensar potser és l'últim avís,
es fa gris, es fa gris esperar!
Oh, que llarga que es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista i que llarga és l'espera
quan s'espera la mort de l'amor.
Quan s'espera que ja tot s'acabi
per tot d'una tornar a començar
quan s'espera que el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.
I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!
I es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
I es fan grises les lentes tardes
perquè et sens amb el cor ensopit,
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar...
I es fan grises les hores d'espera
quan no plou però veus el cel plujós.
I es fan grises les hores d'espera
quan la fi sents a prop per tots dos
quan fa dies que ni xiules ni cantes
i fa temps que vas fer l'últim somrís
quan al cor sents la mort i t'espantes
al pensar potser és l'últim avís,
es fa gris, es fa gris esperar!
dissabte, 5 de febrer del 2011
La Espera, melodías de la duración.
A la fi, en la meva recerca -poc esperançada, val a dir- per la xarxa he trobat un llibre, editat el mes de juny passat (és a dir, en el transcurs de la meva "pausa" respecte la meva recerca) en el qual, sota el títol de La Espera, melodías de la duración, s'hi donen els diferents punts de visió (que no de vista) des dels que miro l'ESPERA en aquest bloc.
Hi descriu (ho podeu comprovar aquí) com l'autor reflexiona sobre com dins del nostre ritme frenètic (i histèric, afegeixo) de vida, on tot és "instantani" com de manera obligada, l'espera es pot oferir com un espai de temps regalat sense ni haver-lo desitjat prèviament. També hi parla de l'avorriment i del desig.
M''ha fet rumiar el que comenti els anuncis de "¡no esperis!" en la venda per telèfon, a les televisions, per la xarxa,... i el fet que aquest convit a la manca de reflexió en la compra -aparentment per obtenir una oferta increïble- amaga la manca de racionalitat i utilitat de la compra. El temps en l'espera esdevé, doncs, fonamental en la valoració que fem respecte el perquè esperem, respecte del servei del que esperem gaudir. Establim una mena de relació entre el temps d'espera i el que esperem, es tracta de que hi hagi una certa proporció entre un i altre. Estem disposats a fer una llarga cua per obtenir unes entrades a un espectacle a preu molt rebaixat, o per comprar el peix acabat arribar del port, ... però en canvi ens sembla desproporcionada l'espera a qualsevol seu de l'administració pública o l'espera per retard dels transports públics o en els aeroports, l'espera a ser atesos telefònicament en un dels múltiples serveis que ens "trobem obligats" a contractar (llegir telèfon, llum, gas, aigua, ...), i una llarga llista de situacions en les que ens lamentem de l'espera a què ens obliga, perquè no la trobem ni pertinent, ni necessària ni, repeteixo, proporcionada.
No sé si parlarà d'això en Schweizer en aquest llibre, però l'actitud davant l'espera és fonamental per poder decidir si un hom s'enutja -segur que amb raó- o decideix gaudir del temps "regalat" i que no pot abreujar de cap manera. Tenim opcions davant l'espera, i cadascú té la feina en triar la que li convé, si en sap.
Afegeixo també el pdf amb l'extracte del llibre (14 pàgines) que ofereix l'editorial per fer -o no- dentetes. A mi me'n fa, perquè en aquestes pàgines veig escrit el que he escrit, el que no he escrit però trobo interessant, la línia amb la que vull enfocar l'Espera.
Hi descriu (ho podeu comprovar aquí) com l'autor reflexiona sobre com dins del nostre ritme frenètic (i histèric, afegeixo) de vida, on tot és "instantani" com de manera obligada, l'espera es pot oferir com un espai de temps regalat sense ni haver-lo desitjat prèviament. També hi parla de l'avorriment i del desig.
M''ha fet rumiar el que comenti els anuncis de "¡no esperis!" en la venda per telèfon, a les televisions, per la xarxa,... i el fet que aquest convit a la manca de reflexió en la compra -aparentment per obtenir una oferta increïble- amaga la manca de racionalitat i utilitat de la compra. El temps en l'espera esdevé, doncs, fonamental en la valoració que fem respecte el perquè esperem, respecte del servei del que esperem gaudir. Establim una mena de relació entre el temps d'espera i el que esperem, es tracta de que hi hagi una certa proporció entre un i altre. Estem disposats a fer una llarga cua per obtenir unes entrades a un espectacle a preu molt rebaixat, o per comprar el peix acabat arribar del port, ... però en canvi ens sembla desproporcionada l'espera a qualsevol seu de l'administració pública o l'espera per retard dels transports públics o en els aeroports, l'espera a ser atesos telefònicament en un dels múltiples serveis que ens "trobem obligats" a contractar (llegir telèfon, llum, gas, aigua, ...), i una llarga llista de situacions en les que ens lamentem de l'espera a què ens obliga, perquè no la trobem ni pertinent, ni necessària ni, repeteixo, proporcionada.
No sé si parlarà d'això en Schweizer en aquest llibre, però l'actitud davant l'espera és fonamental per poder decidir si un hom s'enutja -segur que amb raó- o decideix gaudir del temps "regalat" i que no pot abreujar de cap manera. Tenim opcions davant l'espera, i cadascú té la feina en triar la que li convé, si en sap.
Afegeixo també el pdf amb l'extracte del llibre (14 pàgines) que ofereix l'editorial per fer -o no- dentetes. A mi me'n fa, perquè en aquestes pàgines veig escrit el que he escrit, el que no he escrit però trobo interessant, la línia amb la que vull enfocar l'Espera.
dissabte, 29 de gener del 2011
L'espera i la confiança (II)
Tot llegint l'article Consideraciones sobre el devenir trascendente en la naturaleza, de Dr. Alexandre i S.F. de Pomposo (2004), me n'he adonat que he d'insistir en que l'espera que jo tracto és l'ESPERA de l'ESPERAT, per contrast amb l'ESPERA de l'INESPERAT. En aquesta l'ESPERA de l'ESPERAT no hi ha d'haver sorpresa a priori, palesa en la base en la "confiança" en que tingui lloc l'esperat, i si no s'esdevé l'esperat el subjecte que espera pateix un rebuig, una decepció, inclús una crispació.
De la confiança en que els esdeveniments esperats se succeeixin una mostra en són les esperes en els centres mèdics. No l'espera dels resultats -que pot arribar a ser inesperada- sino l'espera en ser atesos i en la manera de ser-ho: atenció en el temps previst, per la persona adequada, en el lloc adient, amb les eines pertinents i el tracte responsable. El Centre d'atenció de salut mental on treballo n'és una bona mostra que podria analitzar. Al marge de les expectatives de curació o no (creades més pels familiars que pels propis malalts en aquest cas), hi ha l'espera confiada -o la confiança- en ser atesos amb les garanties que promet el sistema nacional de salut. Aquesta confiança es podria deteriorar si, de forma esporàdica o continuada, es comença a esdevenir allò que un hom no esperava: tracte poc afectuós per part dels diversos professionals -desde la recepcionista, passant per l'auxiliar, l'enfermer, el monitor, el doctor, etc-; perllongació excessiva del temps d'espera per ser atès, tant a casa esperant el dia de visita com a la mateixa sala d'espera el dia que toca; error/s en el diagnòstic i tractament; canvis de professionals que atenen al malalt i familiars; exemples que provoquen desorientació i desconfiança
.
Hi ha una línia estreta i fràgil en la separació entre l'ESPERA de l'ESPERAT i l'ESPERA de l'INESPERAT. Quan un hom és conscient de que la seva espera és de les primeres, que es converteixi en la segona és un gran daltabaix, i el fet de que passi sovint no depèn del propi subjecte que espera, la qual cosa agreuja el daltabaix. Depenent de les conseqüències a que doni lloc pot ser molt greu, greu, o lleu. També hi ha el taranà que té cadascú, a nivell individual, i el grau de coneixement de com funciona o pot funcionar el sistema en el qual es confia (que es pot tenir per interès/ iniciativa pròpia o se li ha ofert, a nivell individual o col·lectiu) per enfrontar-se al canvi i poder-lo gestionar amb més o menys serenitat, inclús amb possibilitats de donar-li una volta i convertir-ho en quelcom positiu. Així mateix pot donar-se que l'inesperat que s'esdevingui ens resulti a la fi més positiu.
No sé si es tractaria o no de fer una mena de taxonomia de l'espera, potser seria útil per saber en cada moment de què estic parlant. O potser seria una futilesa.
Tornant a l'Espera...
Després de quasi un any sense escriure torno a la càrrega i a provar de nodrir aquest blog de l'espera. Ara no és un blog públic, únicament aniré enviant missatges ara a uns, ara a d'altres, que hi heu manifestat un cert interès. Segueix essent una llibreta de notes oberta a comentaris, i conscient de que és mil vegades més el primer que el segon, us convido a compartir-ho.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)