L'altre dia vaig publicar aquesta cançó de Pau Riba sense cap comentari.
La vaig publicar perquè provo de fer un recull d'obres sobre l'espera i, les que per la seva extensió puc, les publico senceres, i les que no, les cito o n'afegeixo l'adreça o un document adjunt. No és que participi de tot el que hi diuen, ni del tot el que hi diu. En concret en aquesta poesia (o cançó, ho desconec) l'autor parla de l'espera d'allò no desitjat (el pitjor), que exemplifica amb l'espera de la mort de l'amor, l'espera de la fi del que se succeix i l'espera del tornar a començar. L'espera del no desitjat és trista, segons diu, perquè conté allò d'inevitable, i alhora perquè en el tornar a començar s'esdevé part del que s'esperava, que és que també tornarà a finar. És una espera, doncs, pessimista, desesperançada, que no troba el sentit en que el sol torni a sortir cada dia i es torni a amagar cada vespre. L'espera trista i fosca de la certesa de la mort. És una espera ensorrada, una espera grisa que li fa restar gris, l'espera que fa que les tardes siguin llargues i les hores pesades. L'espera, entenc, dels mals moments de la vida, quan d'ella en tenim la visió més fosca.
Pau Riba, com acostuma a fer, descriu amb paraules quotidianes situacions i experiències sense sofisticació, sense exhuberància, dins d'aquesta tradició de la literatura i la cançó catalanes que tants d'altres han treballat i treballen encara (Quico Pi de la Serra, Albert Pla, entre d'altres) de parlar de coses "bèsties" amb normalitat, i de coses "trascendents" amb la mateixa normalitat. Aquí, però, no hi trobem ni l'ironia ni l'humor que li sovintegen, sino amargor, sense estridències ni tragèdies, simplement dient "es fa llarg esperar".
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
El que comentes em crida l'atenció des de fa dies per una qüestió d'epistemologia o teoria del coneixement. Quan jo era jove entre els amics dèiem tot sovint "però tu penses?", i era una manera d'apel·lar a una actitud davant de la vida que implicava la reflexió diguem-ne contemplativa, un no sé què de ser conscient que les coses són al costat, les persones miren, et miren, el temps passa i un no pot deixar que les coses i les persones hi siguin sense ser-ne conscient. És un caire meditatiu positiu, creatiu i compromès amb la vida. És una revolta contra la inexorabilitat de la tendència a deixar que les coses passin sense donar-hi importància. És un estat de neguit intel·lectual, metafísic; és, com diria Proust estar enamorada de la reflexió, sense que aquesta reflexió t'hagi de dur més enllà de la consicència creativa.
ResponElimina