La espera, melodías de duración. III

Continuant amb la relació entre la nostra experiència de l'Espera i les exigències de la nostra societat (econòmiques al darrera de tots i cada un dels seus aspectes), també comparteixo amb Schweizer aquests comentaris:

La experiencia está hoy día inmediatamente condicionada por los determinantes económicos. La experiencia de la espera no está exenta de estos determinantes [i cita al sociòleg R. Larson] "Lo que realmente importa es el coste que tiene la experiencia de la espera, no sólo en dinero sino en frustraciones, disgustos y demás situaciones de tensión. Si entendiesen este principio, negocios como las cadenas de comida rápida, los bancos y las aerolíneas podrían reducir la ansiedad de sus clientes, administrarían mejor sus propios presupuestos, e incluso salvarían vidas". Para estas industrias, el reto es asignar un valor de cambio no sólo al tiempo de espera, sino también a la experiencia de esperar. 

El sociòleg sembla convidar a la indústria/comerç a treure profit d'aquesta experiència de l'espera (respecte el temps ja vaig comentar que ja li en treu, de profit); és a dir, tant el temps -que ja ho és- com l'experiència de l'espera es converteixen en mercaderíes. Aquest punt el desenvoluparé més endavant (en una altra entrada), perquè, tot i introduïr aquest nou valor (experiència-mercaderia) en Schweizer no el desenvolupa i torna de nou al "temps" de l'espera.

I segueix qualificant el temps segons qui sigui qui en disposi, es podria dir temps de primera, segona o tercera clase. Depèn de qui hagi o estigui obligat a disposar del temps d'espera aquest té un valor. El temps d'espera que ell comenta és el de "tercera classe", les altres dues les he afegit jo. Tercera classe és, clar, el temps dels pobres, dels que no tenen feina ni medis, dels marginats socials (llegir avis i àvies sense quasi ingressos, emigrants i joves sense ingressos, d'altres exclosos com pares i mares de família a l'atur, dones sense ofici, etc). Per aquests, sembla, el temps d'espera no té valor perquè si no estiguessin esperant no estarien tampoc produint. El valor de canvi del temps seria, doncs, la capacitat de producció de benefici que genera el seu dispendi en una altra cosa que no sigui esperar (o dormir!). Cita també una frase sobre aquesta espera del pobre, de Martin Luther King: "Espera ha significado casi siempre Nunca". Interessant per seguir-hi reflexionant.

Però voldria anar una mica més enllà i apuntar aquí un pensament que vaig tenir fa uns anys, quan treballava per quatre duros i anava en el metro atabalada perquè la visita al metge m'havia ocupat més temps del previst i estava faltant més temps a la feina del que tenia permís: "No tinc temps, perquè treballo moltes hores; i no tinc diners, perquè en guanyo pocs. Estic pitjor que el ric, que té temps i diners; i que el pobre, que no té diners, però té temps". Seria, aleshores, el temps de tots els qui -per seguir amb l'exemple- treballen en precari, un temps de quarta classe?