L'espera: Períodes en que els aconteixements sembla que s'allunyin

En una tesi que no puc citar, perquè hi està expresament prohibit fer-ho fora d'un entorn TDX (tesis doctorals en xarxa) però a la que us puc dirigir (podeu punxar al damunt del títol d'aquesta entrada, hi ha l'enllaç), parlant de l'espera en l'entorn de les malalties terminals, l'autora fa esment dels períodes en què els afectats, siguin els malalts o els amics/familiars que normalment els acompanyen, passen per períodes d'espera en els quals sembla que el que s'esdevé s'allunya d'ells.

Aquesta incisió en la percepció de la realitat respecte el que espera m'ha semblat molt eloqüent a l'hora de provar de definir quin estat -psicològic, mental- tenim en els moments d'espera, inclús en els temps d'espera -més llargs que els moments. La percepció de que passen coses a un nivell de realitat dels quals ens trobem despedits, centrifugats, és una mena de defuig de l'angoixa mateixa de l'espera. Ens permet situar-nos en un altre graó de realitat: nosaltres estem esperant, no estem fent res més que esperar, no hem de fer res més que esperar, estem fora de l'acció. La realitat, el món real que ens envolta, les coses que passen, ens reclamen una acció contínua, ni que sigui mecànica o rutinària. L'espera ens permet un espai de temps de no-acció, en aquest sentit pot ésser vitalment necessari. Perquè ocupar l'espera? Poso exemples d'ocupació de l'espera quotidiana que em desagraden, pertorben i molesten, a banda de que considero que s'inmiscueixen en el meu dret a la intimitat encara que em trobi en un lloc públic: a l'andana del metro- la música de fons, o bé l'emissora de ràdio de fons, o bé la televisió del metro, o bé els anuncis -a un volum desmesurat-, advertències i quasi amenaces del servei. A què bé que es decideixi en què he d'ocupar jo el meu temps d'espera? si vull escoltar música, la meva, me l'he de posar a un volum molt alt per no sentir més la música imposada pels canals interns del metro. Si vull llegir sovint em sobta la campaneta altisonant que precedeix els anuncis/amenaces del servei, i així més i més.
Tenir en compte aquests períodes d'allunyament del real, o com diu la doctora a la seva tesi, que els aconteixements ens hi allunyen, els aconteixements que no controlem i que ens porten per camins donats sense haver-ho decidit, ni tant sols suposat, pot servir per reivindicar-los, per captenir-los. Entre la deriva i la no-acció se situaria aquesta espera. Entre el deixar-se portar sense aportar resistència i el no poder aportar resistència pròpiament. Entre l'esperar que s'esdevingui quelcom inevitable i l'allunyar-se d'aquest esdevenir, potser protegint-nos, potser conservant-nos, ...

De l'espera, II

Escrivia en la primera entrada d'aquest bloc que m'interesso per l'ESPERA en situacions de la vida, pròpies i alienes, en què un hom adopta una actitud passiva davant els fets que se succeixen -agradables o no- sense haver-los escollit, decidit, o provocat: de manera inevitable. I que vull tractar l'ESPERA sobretot en determinades situacions: acompanyant a algú a fer-se proves/cures mèdiques o acompanyar a algú a fer determinades activitats, per la cessió del temps propi que comporta. Vaig a concretar una mica les raons per les quals, de moment, limito les acepcions de l'espectre, amplíssim, de l'Espera. A més de diverses acepcions, pot tenir diversos significats (no és el mateix l'espera esperançada, que l'espera quotidiana, que l'espera en tant que desig, ...). Hi ha acepcions que toquen temes més profunds de l'existència de l'home (la necessitat de transcendència, l'espera de la mort, l'espera del naixement, l'esperança en un món millor, ...) i aquestes són les que més literatura, pensament, imatges, discurs,... poden generar. Però inicialment, perquè és només en l'inici d'aquesta recerca on em vull aturar en aquest nivell, m'interesso per una espera més a la superfície, més quotidiana, sense tantes -en aparença- conseqüències per la vida. No hi ha esperança de felicitat absoluta, no hi ha certesa d'una tragèdia. En aquest primer nivell d'espera -l'espera a la parada de l'autobús, les esperes en les múltiples i variades Sales d'Espera, l'espera en els comerços, als aeroports, davant l'ordinador, en el telèfon, a l'oficina bancària o de l'administració, etc- crec que ja hi és, latent, subtil i mig amagada, l'espera que s'esdevé en els altres nivells més profunds. En què consisteix aquesta espera quotidiana, a vegades sembla que banal, quins mecanismes tenim per analitzar-la, per sentir-la, per aprofitar-la; quins sentiments ens genera, quins estats ens provoca,... o com ja deia, si és passiva, fins a quin punt ho és, de passiva? té cap interès canviar el que s'hi esdevé? com es pot canviar el que s'hi esdevé? . Hi vull parar atenció, la vull observar i estudiar, per saber què és el que la provoca, la condiciona, i quins efectes té en la nostra vida. A partir d'aquí, crec, es poden crear discursos paral·lels respecte altres nivells d'Espera, els que són més profunds, més vitals.

,

L'espera i la confiança

De la darrera entrada, passant la setmana, i les mesures que pren el govern espanyol per enfrontar la crisi, i el debat que es genera...

L'altre dia vaig copsar uns segons de l'emissió d'un programa radiofònic on algun sociòleg parlava de la responsabilitat desmesurada dipositada en l'Estat per part del ciutadà, i del com, ara, aquest darrer ha de deixar de veure l'Estat com el "pare" que tot ho pot comprar, tot ho pot fer, tot ho pot facilitar. Em pregunto on rau l'origen d'aquesta confiança fora límits: en el ciutadà? o en el propi Estat? Qui ha venut al ciutadà, que treballi i que dipositi els seus diners -en forma d'impostos, taxes vàries, rebuts, consum, ...- amb tota la confiança per què l'Estat és el màxim (llegir: millor) administrador possible i ho farà millor que un mateix? Potser no ha estat iniciativa del ciutadà la imatge que té de l'Estat. Se'm fa difícil creure que l'Estat, o l'Administració, hagin deixat la seva imatge en mans de l'individu,no s'ho pot permetre. I ara no interessa ja que el ciutadà hi confii tant, ara que ha fallat, ara que s'han fet evidents les seves mancances, s'espolsa la responsabilitat apel·lant a la maduresa del ciutadà. Realment és el moment de perdre-hi la confiança, però no sense exigir responsabilitats. Esperem, crec que molts, que aquestes responsabilitats es defineixin, es clarifiquin i sapiguem d'una vegada què és el que podem esperar de l'Estat/Administració; i, sobretot, estaria bé poder decidir si li dipositem la nostra confiança (diners) o preferim administrar-nos sols. Pensant en les raons que fan lloable l'administració general apareixen la solidaritat, el sentit de l'assoliment col·lectiu de fites que individualment no són possibles, entre d'altres ... però aquesta solidaritat no és, ni ha estat encara, universal: un sector de la població mitjanament capaç econòmicament contribueix a que un altre sector, amb menors capacitats econòmiques, disfruti de certs béns (comunicacions, salut, educació, etc, etc), perquè representa que aquest sector fa una altra mena d'aportació (treball que no es pot reflectir en sou, perquè seria desorbitat, i es tradueix en béns i serveis socials gratuïtas). En aquest esquema hi manca el sector que estaria per sobre del primer, que disfruta dels béns que costeja el mitjà però no contribueix econòmicament, o no en la mesura en que ho fa aquest. La solidaritat és, doncs, relativa, o coixa. Respecte l'assoliment col·lectiu és evident que s'han aconseguit grans coses mitjantçant l'admininistració general de l'Estat, però ara es revel·len insostenibles, simplement perquè la implementació del model s'ha fet en fals. Jo no hi entenc ni d'economia ni de política, tampoc mai he provat d'estudiar-ho, però hi ha qui si ho ha fet: perquè no, doncs, aprofiten l'ocasió per replantejar el sistema? perquè no s'ha evitat? són aquestes les responsabilitats que reclamo: qui vol estar mal governat o administrat? d'aquí ve que marqui l'opció de no ésser administrat, no d'una lectura econòmico-lliberal, sino del replanteig de les responsabilitats. Potser el que cal és que ara tots ens posem a estudiar economia, política i sociologia? acompanyades del saber que proporciona la Història i la Filosofia, per tenir més eines. I això que es pretén portar l'educació superior cap al sector tecnològic: qui, a la fi, podrà prendre responsabilitats si tots hauran de ser, o peons o tècnics?

La Filosofia i l'espera III (i segueix)

Encara a partir de Laín Entralgo, em quedaven unes coses que volia reflectir abans de passar-hi full, arrel de la seva lectura. Quan parla de Kant acaba dient: "Kant se preocupa cada vez más de la esperanza religiosa. La moral ha de ir unida a la felicidad, pero ello es objeto de una esperanza escatológica, cuya condición de posibilidad es la existencia de Dios.(...) Fe y esperanza se confunden. A esta esperanza cierta en la vida futura y en la unión de la moral y la felicidad se une la esperanza incierta de la propia perseverancia en el bien".
Fent un paral·lelisme amb la societat actual -la meva, és clar- en ella l'esperança es vertebra d'una manera absolutament diferent. L'Estat és el depositari de la confiança i l'espera es converteix en l'esperança la certesa de la culminació dels supòsits que se li han confiat col·lectiva i individualment. El fet que li dipositem tan expressa i confiadament allò que esperem que s'esdevingui fa que quan l'Estat no compleix, ens sentim defraudats i decepcionats, i ens movem en la rebel·lió -el que menys sovint passa-, l'acció, el pessimisme o el conformisme. L'espera que observo va per aquí: és una espera confiada si bé no esperançada. No espera res que pugui estar fora de les expectatives dipositades/suposades. No espera més del que sap que se li oferirà. Sabem què és el que esperem de l'Estat. Quan ens decepciona no és perquè n'esperem més, és perquè ni el que li hem confiat s'esdevé. No té res a veure amb una esperança existencialista, ni escatològica, ni idealista. És l'espera quotidiana.

La Filosofia i l'espera II (i segueix)

Vaig voler buscar al cercador els mots espera-filosofia i vaig trobar l'entrada esperanza en el Diccionario de la Filosofía de José Ferrater Mora i Josep Maria Terricabras. Hi feia força incís en el pensador Pedro Laín Entralgo, raó per la qual vaig buscar i trobar un text, La Filosofia de la esperanza de Pedro Lain, d'un tal José Mª Díez-Alegría S.J.
De les primeres línies de lectura d'aquest text vaig escriure la darrera entrada a aquest bloc (l'enllaç al text i al diccionari s'hi troba). Vaig seguir llegint, i buscant. De la perplexitat del que vaig anar trobant han vingut tots aquests dies sense escriure res més. El text sobre Laín semblava engrescador, si més no em permetia fer un breu repàs del concepte d'esperança passant per pensadors com San Agustíi Santo Tomás de Aquino, però poc a poc, encara que l'autor seguís el repàs per la història de la filosofia i la seva relació amb l'esperança, va anar-se dibuixant un panorama catòlic recalcitrant, i una visió rància, per exemple, del marxisme. Així vaig seguir buscant sobre el filòsof Laín, i vaig acabar entrant a pàgines tenyides dels colors de la bandera espanyola, amb discursos clarament catòlics i espanyolistes. Així he sabut que va ser un dels falangistes més importants, tot i que dispensat a posteriori de tota culpa respecte del règim feixista esgrimint el seu pensament com a senyera d'humanitat. Vaig trobar moltes altres coses que no tenen res a veure amb l'espera.
, i que m'allunyaven del meu centre d'interès. Pensava en fer un cop d'ull al seu llibre, La espera y la esperanza, però me n'estaré.
El que m'ha permès és separar el terme d'espera del d'esperança. L'esperança no és el que vull tractar, no és "l'espera esperançada" ni tant sols "l'espera desesperançada" la que vull observar. És una espera que si bé es relaciona amb una promesa, no ho fa en l'esperança de que allò es compleixi, sino amb la certesa de que es complirà. I aquesta certesa és una altra cosa, és a un dels llocs on vull anar a parar.