Escrivia en la primera entrada d'aquest bloc que m'interesso per l'ESPERA en situacions de la vida, pròpies i alienes, en què un hom adopta una actitud passiva davant els fets que se succeixen -agradables o no- sense haver-los escollit, decidit, o provocat: de manera inevitable. I que vull tractar l'ESPERA sobretot en determinades situacions: acompanyant a algú a fer-se proves/cures mèdiques o acompanyar a algú a fer determinades activitats, per la cessió del temps propi que comporta. Vaig a concretar una mica les raons per les quals, de moment, limito les acepcions de l'espectre, amplíssim, de l'Espera. A més de diverses acepcions, pot tenir diversos significats (no és el mateix l'espera esperançada, que l'espera quotidiana, que l'espera en tant que desig, ...). Hi ha acepcions que toquen temes més profunds de l'existència de l'home (la necessitat de transcendència, l'espera de la mort, l'espera del naixement, l'esperança en un món millor, ...) i aquestes són les que més literatura, pensament, imatges, discurs,... poden generar. Però inicialment, perquè és només en l'inici d'aquesta recerca on em vull aturar en aquest nivell, m'interesso per una espera més a la superfície, més quotidiana, sense tantes -en aparença- conseqüències per la vida. No hi ha esperança de felicitat absoluta, no hi ha certesa d'una tragèdia. En aquest primer nivell d'espera -l'espera a la parada de l'autobús, les esperes en les múltiples i variades Sales d'Espera, l'espera en els comerços, als aeroports, davant l'ordinador, en el telèfon, a l'oficina bancària o de l'administració, etc- crec que ja hi és, latent, subtil i mig amagada, l'espera que s'esdevé en els altres nivells més profunds. En què consisteix aquesta espera quotidiana, a vegades sembla que banal, quins mecanismes tenim per analitzar-la, per sentir-la, per aprofitar-la; quins sentiments ens genera, quins estats ens provoca,... o com ja deia, si és passiva, fins a quin punt ho és, de passiva? té cap interès canviar el que s'hi esdevé? com es pot canviar el que s'hi esdevé? . Hi vull parar atenció, la vull observar i estudiar, per saber què és el que la provoca, la condiciona, i quins efectes té en la nostra vida. A partir d'aquí, crec, es poden crear discursos paral·lels respecte altres nivells d'Espera, els que són més profunds, més vitals.
,
La paraula -el concepte-, -la idea- "espera" (en rus "jdanie") conté múltiples estats, múltiples perspectives de resolució, que van des de la resolució favorable d'allò esperat fins a la frustració. L'espera, però, conté una alta dosi d'intensitat emotiva que pot anar des d'un estat de lirisme que coloreja la vida fins a un neguit que l'amarga. Els soldats russos de la segona guerra mundial recitaven la poesia de Constantin Simònov "Jdi minià!", "espera'm!", adreçada a la seva estimada, perquè els mantenia animosos en la desesperació.
ResponEliminaPodríem dir que l'estat d'esperança permanent, parafrasejant Moustaki ("Je déclare l'état de bonheur permanente") conté una dosi d'estímul i, alhora, també de frustració, per allò de "qui espera desespera" que podria conduir a l'anhel de no esperar res per tal de no patir. Tanmateix, mantenir-se a l'espectativa és un símptoma de sentir-se viu/viva i de tenir confiança que les coses estan canviant, a favor nostre, clar.