La Filosofia i l'espera III (i segueix)

Encara a partir de Laín Entralgo, em quedaven unes coses que volia reflectir abans de passar-hi full, arrel de la seva lectura. Quan parla de Kant acaba dient: "Kant se preocupa cada vez más de la esperanza religiosa. La moral ha de ir unida a la felicidad, pero ello es objeto de una esperanza escatológica, cuya condición de posibilidad es la existencia de Dios.(...) Fe y esperanza se confunden. A esta esperanza cierta en la vida futura y en la unión de la moral y la felicidad se une la esperanza incierta de la propia perseverancia en el bien".
Fent un paral·lelisme amb la societat actual -la meva, és clar- en ella l'esperança es vertebra d'una manera absolutament diferent. L'Estat és el depositari de la confiança i l'espera es converteix en l'esperança la certesa de la culminació dels supòsits que se li han confiat col·lectiva i individualment. El fet que li dipositem tan expressa i confiadament allò que esperem que s'esdevingui fa que quan l'Estat no compleix, ens sentim defraudats i decepcionats, i ens movem en la rebel·lió -el que menys sovint passa-, l'acció, el pessimisme o el conformisme. L'espera que observo va per aquí: és una espera confiada si bé no esperançada. No espera res que pugui estar fora de les expectatives dipositades/suposades. No espera més del que sap que se li oferirà. Sabem què és el que esperem de l'Estat. Quan ens decepciona no és perquè n'esperem més, és perquè ni el que li hem confiat s'esdevé. No té res a veure amb una esperança existencialista, ni escatològica, ni idealista. És l'espera quotidiana.