De la darrera entrada, passant la setmana, i les mesures que pren el govern espanyol per enfrontar la crisi, i el debat que es genera...
L'altre dia vaig copsar uns segons de l'emissió d'un programa radiofònic on algun sociòleg parlava de la responsabilitat desmesurada dipositada en l'Estat per part del ciutadà, i del com, ara, aquest darrer ha de deixar de veure l'Estat com el "pare" que tot ho pot comprar, tot ho pot fer, tot ho pot facilitar. Em pregunto on rau l'origen d'aquesta confiança fora límits: en el ciutadà? o en el propi Estat? Qui ha venut al ciutadà, que treballi i que dipositi els seus diners -en forma d'impostos, taxes vàries, rebuts, consum, ...- amb tota la confiança per què l'Estat és el màxim (llegir: millor) administrador possible i ho farà millor que un mateix? Potser no ha estat iniciativa del ciutadà la imatge que té de l'Estat. Se'm fa difícil creure que l'Estat, o l'Administració, hagin deixat la seva imatge en mans de l'individu,no s'ho pot permetre. I ara no interessa ja que el ciutadà hi confii tant, ara que ha fallat, ara que s'han fet evidents les seves mancances, s'espolsa la responsabilitat apel·lant a la maduresa del ciutadà. Realment és el moment de perdre-hi la confiança, però no sense exigir responsabilitats. Esperem, crec que molts, que aquestes responsabilitats es defineixin, es clarifiquin i sapiguem d'una vegada què és el que podem esperar de l'Estat/Administració; i, sobretot, estaria bé poder decidir si li dipositem la nostra confiança (diners) o preferim administrar-nos sols. Pensant en les raons que fan lloable l'administració general apareixen la solidaritat, el sentit de l'assoliment col·lectiu de fites que individualment no són possibles, entre d'altres ... però aquesta solidaritat no és, ni ha estat encara, universal: un sector de la població mitjanament capaç econòmicament contribueix a que un altre sector, amb menors capacitats econòmiques, disfruti de certs béns (comunicacions, salut, educació, etc, etc), perquè representa que aquest sector fa una altra mena d'aportació (treball que no es pot reflectir en sou, perquè seria desorbitat, i es tradueix en béns i serveis socials gratuïtas). En aquest esquema hi manca el sector que estaria per sobre del primer, que disfruta dels béns que costeja el mitjà però no contribueix econòmicament, o no en la mesura en que ho fa aquest. La solidaritat és, doncs, relativa, o coixa. Respecte l'assoliment col·lectiu és evident que s'han aconseguit grans coses mitjantçant l'admininistració general de l'Estat, però ara es revel·len insostenibles, simplement perquè la implementació del model s'ha fet en fals. Jo no hi entenc ni d'economia ni de política, tampoc mai he provat d'estudiar-ho, però hi ha qui si ho ha fet: perquè no, doncs, aprofiten l'ocasió per replantejar el sistema? perquè no s'ha evitat? són aquestes les responsabilitats que reclamo: qui vol estar mal governat o administrat? d'aquí ve que marqui l'opció de no ésser administrat, no d'una lectura econòmico-lliberal, sino del replanteig de les responsabilitats. Potser el que cal és que ara tots ens posem a estudiar economia, política i sociologia? acompanyades del saber que proporciona la Història i la Filosofia, per tenir més eines. I això que es pretén portar l'educació superior cap al sector tecnològic: qui, a la fi, podrà prendre responsabilitats si tots hauran de ser, o peons o tècnics?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Sota la qüestió de la pregunta sobre la paternalitat de l'estat hi jeu una qüestió de principi. Probablement ens hem acostumat a confiar en l'estat com si fos un pare "ex-machina" que tot ho sap i que no ens deixarà caure. Els darrers temps han abonat aquest concepte i molts se l'han cregut. Però quan l'estat surt a l'ajut dels més desvalguts no ho fa per bondat i bells ideals, sinó per imperatiu legal. L'estat és el resultat de la voluntat, la decisió i els cabals de tots i té per objectiu dotar-se d'un govern que marca les línies d'actuació per anar endavant.
ResponEliminaEn aquest concepte d'estat hi ha un element fonamental, la solidaritat entre tots. Què puc fer jo per l'estat (i no què fa l'estat per mi). Jo cedeixo -cert, per obligació- una part dels meus guanys a canvi de sentir que són empleats en l'equilibri econòmic i la millora dels ciutadans.
Per això, en situacions de crisi com la present, els que defrauden l'estat, els que treballen en el servei públic només per enriquir-se, els que sota la creu amaguen afany de poder, són els veritables culpables de malmetre el bell concepte de solidaritat.
Ara, que sonen tambors de gresca al carrer per les retallades, cal tenir clar qui és el culpable, no pas el que ha hagut de decidir que alguns ens hem d'estrényer el cinturó sinó tots aquells que viuen a costa de l'estat.
Mal exemple dóna l'oposició negant-se a ajudar en la present situació a canvi d'uns hipotètics vots que els donarien la clau del govern per fer...el que tots sabem.
Xosé
El Javier ha escrit:
ResponElimina¡Vaya! ¡Este tema me interesa!
Creo que no podemos extrapolar la gestión de un gobierno al concepto de Estado. Por muy mal que lo esté haciendo un gobierno, eso no es razón ninguna para cargarnos al Estado. No es mi intención aquí defender ni criticar ninguna gestión política. Pero si quiero defender un concepto de Estado en el que creo. Y que creo necesario. Un Estado que, como por ejemplo en el caso de España, garantiza la educación (mejor o peor) y la asistencia sanitaria (mejor o peor) a todos los ciudadanos, ricos o pobres, nacidos aquí o en Tumbuctú. La gran pregunta es que si nos administramos nosotros, ¿Vamos a ser capaces de garantizarlo?. Quizá en otro tipo de sociedad sí, pero en el individualismo occidental simplemente es un imposible. Ahí tenemos el ejemplo de EEUU, el país más rico del mundo con la tasa de mortalidad más alta de los países desarrollados ¿Por qué? Porque el Estado no garantiza la asistencia sanitaria a todos sus ciudadanos y sólo pueden sanarse los que se lo pueden pagar (aunque espero que estos datos pronto sean un anacronismo gracias a la reforma sanitaria de Obama). Y estas prestaciones, de momento, sólo se consiguen de una manera, recaudando impuestos. Sería interesante explorar nuevos métodos, como el de un Estado productor o inversor. Una especie de Estado-empresa que genera su propia riqueza y luego la destina a la sociedad. Pero eso es otro tema.
La confrontación Estado-individuo tal y como se está planteando me parece una manipulación perversa que esconde de manera indecente los intereses de las grandes empresas y fortunas. ¿Quién le pagará la pensión a mi abuelo? ¿Quién pagará el tratamiento de cáncer de la frutera? ¿Quién pagará la universidad de los hijos de los mileuristas? ¿La Nike o la duquesa de Alba? Es el Estado quien hoy en día está garantizando que muchas personas que por sí mismas no pueden, se desarrollen y vivan dignamente como tales, como individuos. Por lo tanto la auténtica confrontación que está ahora mismo en juego no es Estado-individuo, sino Estado-liberalismo económico. Esa es la batalla que se está librando en esos momentos. Una batalla escondida en la libertad individual, como el lobo se esconde en la lana de la oveja. A quien interesa realmente que no haya Estado es a la Nike y a la duquesa de Alba. No a mi abuelo, ni a la frutera, ni a los hijos de los mileuristas.
Si suprimimos el Estado será un sálvese quien pueda y muchos no podrán. Y entre esos muchos pueden estar nuestros familiares, nuestros amigos, nuestros vecinos, nosotros mismos o esos desconocidos que como todos quieren y tienen derecho al bienestar.
El día en que todos los ciudadanos puedan administrarse por si mismos, es decir, garantizarse el sustento hasta el día de su muerte, pagarse todos los costes médicos que sus enfermedades conlleven, llevar a sus hijos a la universidad... ese día, entonces sí puede que haya una segunda batalla entre el Estado y el individuo. Cuando llegue ese día, suprimamos al Estado. Yo, por lo menos, estaré encantado. Pero que ese día no ha llegado lo sabemos todos.
Javier