Encara no he aconseguit el llibre, així que únicament compto amb la descripció que hi ha en la pàgina de presentació del llibre i el pdf que es distribueix a la xarxa gratuïtament i que vaig adjuntar en l'anterior entrada.
Descripción: En nuestro fanático mundo de mensajes instantáneos, créditos instantáneos, gratificaciones instantáneas, la pregunta "¿por qué esperar?" o el consejo "¡No esperes!" parecen suscitar un acuerdo unánime. A nadie le gusta esperar. Sin el atractivo del aburrimiento o del deseo, la espera ni tiene un interés melancólico ni es desesperadamente romántica. Entre esperanza y resignación, aburrimiento y deseo, satisfacción e inutilidad, la espera parece extenderse por el vacío. Pero esperar es, también, disponer, sin quererlo , de tiempo.
Aquest fragment, extret del primer capítol pretén ser descriptiu respecte l'enfocament que dóna al tema el llibre, però aquest, previsiblement, va molt més enllà. De fet, aquest text és més la introducció que la descripció. En ell ens introdueix els aspectes que vaig comentar a la primera entrada que vaig fer sobre aquesta publicació, a mena d'ítems podrien ser aquests: -fanatisme per la instantaneïtat de la nostra societat-, -"perquè esperar?"-, -"No esperis!"-, -a ningú no li agrada esperar-, -l'espera no com a avorriment-, -no com a desig-, -no com a romanticisme ni sensació melancòlica-, -l'espera com l'enfrontament a l'abisme del buit-, -l'espera com a extensió del buit-, i, a la fi, un aspecte positiu difícil d'entreveure sovint pels qui patim l'espera: -esperar és, també, disposar, sense voler-ho, de temps-.
De temps! poder disposar de temps quan en disposem de tan poc que ens sigui propi! Aquesta proposta de "validació" de l'espera en tant que temps regalat és de les idees més interessants del llibre i, alhora, eix vertebrador de la meva recerca des dels seus inicis.
No penso tant en "ocupar" l'espera (que també, inevitablement) sino en donar valor al temps en que no ens ocupem de res, i, per tant, no sé si del tot contràriament al que aporti posteriorment en Schweizer, en re-dotar aquesta espera de les qualitats d'avorriment, de melancolia, de romanticisme, de desig,... un temps per re-pensar, per re-pensar-nos, per "concedir-nos" atenció i en tant que ho fem concedir al que/als qui ens envolta/en. Es tractaria, potser, de perdre, de desfer-nos, de desempallagar-nos, del fanatisme per la instaneïtat, que no deixa de ser producte del sistema econòmic que més que tenir, "patim", en la nostra, ara en situació molt crítica, societat. Inicialment propulsada pels premis a la productivitat, l'afany de la rapidesa, el valor altament qualitatiu donat al no "gastar temps", ha anat calant en tots els aspectes de la nostra vida. Sembla mentida que els estats "de bona esperança" encara no s'hagin escurçat i segueixin tenint el seu temps biològic (bé, una mica sí que s'escurcen a vegades, però en principi és per motius de seguretat dels dos éssers vius implicats). Retornant al sistema econòmic, és extrany concedir "temps" a la producció, d'aquí el nefast sobreviure de l'artesania i d'altres professions que s'hi basen. Fins i tot els concerts de música clàssica es fan llargs per molta audiència: no cal insistir tant per dir el mateix! Aquest taranà imposat per l'afany d'enriquiment (a costa de l'altre, sobretot, però sovint també a costa d'un mateix) fa que el temps hagi passat a ser un bé molt preuat, i inclús passa a ser mal vist qui en disposa (observeu l'afany que tenen molts en manllevar temps d'esbarjo a la canalla i, sobretot, vancances als seus mentors). Per això mirar-nos el temps d'espera com un temps regalat no deixa de tenir la seva gràcia. D'aquí el perill -ja l'he comentat en alguna altra entrada- de que els estaments governamentals i econòmics ens el vulguin omplir amb els seus missatges (a través de les cadenes de tv tancada del metro, per exemple, o dels fils musicals, o dels "avisos/amenaces" per megafonia) i amb els seus productes (quanta tecnologia "portàtil" al servei de no perdre el temps...).
Schweizer continua: Aunque las salas de espera, las estaciones de trenes, los aeropuertos o los vestíbulos de hotel [els no-llocs de Marc Auger, encara que ell ni ho cita] están únicamente para ser atravesados (...) la espera no es solamente un tiempo que hay que atravesar. Aunque se supone que éste tiene una función parecida a la de la puerta o el recibidor, que atravesamos sin ser conscientes de ello, en la espera la puerta se atranca y el vestíbulo resulta interminable, hay que soportarlo, hay que sentirlo más que pensarlo, en la espera el tiempo es lento y espeso. I va una mica més enllà del "temps" que comporta: La espera (...) es más que una cuestión de tiempo. La espera tiene sus recompensas (...) no obstante podemos considerarla como una liberación temporal del criterio económico que proclama que el tiempo es oro, como un breve respiro frente a las prisas de la vida moderna, o como un espacio temporal para la meditación, en donde uno pueda tener inesperadas intuiciones fortuitas ideas. Doncs anem a parar al mateix lloc: un espai propi on mirar cap a dins, però també, afegeixo, per mirar cap a fora i observar. O, tal i com diu Simone Weil, a qui cita, "la espera debe volver a aprenderse como una forma de atención".
D'atenció cap a dins i d'atenció cap a fora:
"(...)tengo los ojos,
mis ojos,
justo delante veo,
justo detrás siento y presiento,
los ojos son la barrera"
escrivia jo ja fa molts anys, intentant clarificar una frontera física entre ambdues percepcions que se'm presentaven igual d'importants i igual d'inevitables.
Així, m'imagino a mi mateixa, a qualsevol de nosaltres, concedint-nos aquest temps del que ens han forçat a disposar les circumstàncies (el sistema! malgrat ell), no per avançar feina, no per pensar en que ens hem de recordar d'això i d'allò altre, no de repetir-nos frases desafortunades que hem o ens han dit, sino mirant (amb la sensibilitat i la intel·ligència que poguem modestament tenir) cap a dins i cap a fora, atentament, amb l'atenció que ens proposa Simone Weil.
Encara que l'espera vagi més enllà del concepte de "temps" és necessari reflexionar-hi també. Vaig estar mirant, els mesos passats, de llegir coses sobre la filosofia del temps. Encara no he llegit prou per escriure'n. Schweizer també hi va uns moments, a aquest concepte, però d'això en parlaré en una altra entrada.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
M’abilla de donar voltes a l’espera, tema de rellevància i lletres grosses en la panòplia conceptual. Hi ha espera, considerada com un ens que té existència pròpia o només és un estat de permanent tensió? Parar esment al terme “espera” implica comprendre’n millor el contingut i la seva càrrega de futur o acaba per ser únicament una presa de consciència de la continuada expectativa de quelcom que ha de venir i que, no venint, no reclama la seva absència sinó únicament la categoria existencial de persones incompletes?
ResponEliminaLes esperes reclamen una actitud.
Hi ha l’espera plàcida que se’ns desperta en contemplar l’evolució de les persones i les coses. Confiem que el nen creixi, que la nena assenti el cap, que el marit somrigui, que la mare no reclami que la truquem, que el govern millori les coses… tot sense neguit perquè les coses estan fent el seu camí. Hi convivim amb ella amb certa pau perquè la seva absència desmotiva.
Hi ha l’espera quotidiana, regida per la inexorabilitat del pas el temps. Esperem arribar a temps a la feina; esperem que arribi l’hora de marxar; esperem que arribi a temps la persona amb la qual ens hem citat; esperem que arribi el cap de setmana per deixar-nos anar en un temps sense espera. Aquesta espera és natural i afecta poc o molt en funció de les necessitats que acaba cobrint.
Hi ha l’espera inquieta, exasperant, de novetats inquietants que produeix malestar i aconsella la distància. La del diagnòstic mèdic, la de la sentència judicial, la de la qualificació d’unes oposicions, que ens mantenen en tensió i incrementen el malestar.
Hi ha l’espera metafísica, la consciència que només som de pas i que tot muda i es transforma, que cal avançar per no retrocedir, que esperar no és desesperar, com resa la dita sinó viure.
Neguit, inquietud, tensió, expectativa, promesa, transformació, creixement, millora, avenç, renovació, esperança: Això és la vida.