“Es preciso atravesar el umbral del aburrimiento”
Pierre Boulez
Avui, el text publicat al salonKritik dins del "domingo festín caníbal" comença amb aquesta cita.
Pensant en l'avorriment i els nens, recordo tardes en què a una hora determinada m'ensopia i deia a la mare que m'avorria. Eren unes estones breus, i la sensació no era del tot desagradable, recordo que em forçava a imaginar coses a fer, un esforç molt concret.
Molts adults viuen aterroritzats perquè els nens i nenes no els diguin que s'avorreixen, potser no creuen en la imaginació, no li tenen fe. Si ocupem totes les hores de tots els dies de tots els mesos de totes les estacions de l'any dels nostres fills perquè no s'avorreixin i així, sobretot, no ens molestin i angoixin amb el seu avorriment, crec que estem fent minvar la seva capacitat d'autosatisfer-se, i alhora de generar pensament. He dit sobretot perquè si un nen s'avorreix a casa, a l'escola,o a l'activitat extra-escolar, sovint s'entén que són els pares, els mestres o els monitors els que no fan bé la seva tasca i que aquests el que han de provar de fer és tenir-los "a tope" tota l'estona, com si l'estímul provingués únicament de l'acció. Potser m'equivoco però crec que el silenci, la quietud, la manca de companyia, en moments donats poden estimular els nens i fer-los imaginar, pensar, i crear-se una mena de reserves d'esperit per enfrontar-se als moments -la inmensa majoria- en què no hi ha silenci, tot és moviment i gent, i més gent.
També hi ha l'avorriment generat en l'Espera. Quan no ens va bé esperar, quan l'espera no ha estat programada -i no tenim ni el diari per llegir, ni música per escoltar, ni l'agenda per avançar feina- sovint ens copsa aquesta sensació. Ens avorrim. Ens avorrim? potser estaria bé pensar-hi, perquè el cap se'ns en va, d'un lloc a l'altre, a la llista de coses que hem de fer, a allò que ens han dit, a allò que hauríem d'haver contestat, i potser encara més lluny: imaginem situacions, pensem en quelcom que hem vist, refem paisatges o converses, etc, etc. A partir d'aquesta sensació de no saber què fer per passar l'estona se'ns obre un ventall ampli de possibilitats. Què fa el nostre pensament? de debò ens avorrim? quanta estona?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Després de llegir l'article de l'Eulàlia, em ve al cap les estones que vaig passar, maluradament, acompanyant al pare a l'hospital degut a una malaltia greu que va patir fa uns anys.
ResponEliminaPocs llocs són tan aborrits, ensopits i desesperants com els hospitals. Hi ha un ritme marcat per la feina dels altres, d'aquells que tenen cura dels malalts i no hi ha ningú més inutil que l'acompayant del pacient.
Tot l'espai de qualsevol habitació d'hospital està dissenyat per fer saber al que fa companyia a un pacient que fa nosa i que qualsevol activitat per part seva serà rebutjada amb intensitat pel personal sanitari. Arribats a aquest punt, el sofert visitant cau en la desesperació a l'adonar-se de l'essència de la relativitat del temps.Cal molta imaginació per a no caure en rutines banals que simulen aportar algun entreteniment com ara parlar amb altres visitants, anar a buscar un café a la màquina del passadís, o llegir un llibre, perquè la inactivitat més absoluta només es possible en llocs com aquests i en circumstàcies com les descrites que a la fi són un regal cognitiu, poques vegades experimentat en estat de vigilia. Durant aquest període vaig dibuixar el·lipsis amb el temps i quan ja no pensava en res, em sentia com un musclo enganxat a una roca mentre m'esquitxava l'aigua saladeta del mar.
Lídia Porcar
Lídia, l'espera a l'hospital és una d'aquestes sobre les que estic reflexionant. Jo també vaig passar llargues hores a l'hospital per ingressos freqüents d'un membre de la meva família. El que dius de semblar un estorb es feia molt evident: no podia ni provar de llegir, no tenia ni on deixar l'abric, i havia d'anar a l'altra punta de la planta per fer servir el wc. Encara més recordo les estones en que no estava a l'habitació, o que era com si no hi fos. Mirava per la finestra,o per les poques finestres dels passadissos: estava en un 15è pis d'una torre a Collserola i les vistes de la ciutat eren espectaculars: tot era molt petit i es podia arribar a visualitzar fins a molt lluny, la qual cosa incrementava la sensació de distància respecte l'exterior. Recordo especialment aquesta sensació de ser aliena a tot allò de l'exterior. El que m'ocorria, el que li ocorria al meu familiar, estava fora de la voràgine de cotxes, gent i semàfors posant-se eternament en verd, groc i vermell. Lluny de la calor, fred, pluja o vent que pogués fer a fora. L'aïllament era total (comentant-ho amb la Pilar Bonet em va afegir el fet que les finestres tampoc es poguessin obrir). El que se succeïa a l'hospital no tenia res a veure amb el que se succeïa a fora: no hagués sabut quina hora era mai sino fos per la medicació constant i les constants cures de les enfermeres, i certes dinàmiques de l'hospital -com l'hora d'entrevista amb el metge; no havia d'anar a treballar, ni comprar ni fer el dinar: estava allà, i això era tot, a les mans dels altres, totalment en altres mans. També m'apuntava la Pilar B. que alhora que temps d'espera -aïllats, o en suspensió segons la meva manera de percebrel's- es tractava també de llocs d'espera en tant que no-llocs, llocs on s'hi és però no hi ha res a fer (com els llocs de pas tipus aeroports dels que tant es parla des de, crec, Boileau).
ResponEliminaM'ha agradat que traguessis aquest espai de temps dels hospitals perquè és un dels que vull treballar i que pot generar tantes imatges i tanta literatura.