La filosofia i l'espera. I (i segueix)

Tot buscant bibliografia de la Filosofia sobre l'espera he trobat unes referències al text de Pedro Laín Entralgo La espera y la esperanza. Historia y Teoría de la esperanza. El text que el comenta parla de la diferència entre la filosofia grega (amb una concepció cíclica del devenir universal que l'impossibilita tenir una actitud escatològica i per tant esperançada) i el pensament cristià (l'esperança de Sant Pau, la d'Israel, de consumació d'un segle futur, desde la plenitud dels temps mesiànics, de l'oportunitat suprema, de la novetat de la vida nova) i això m'ha portat a pensar en com de lluny està la societat actual de tenir l'espera en cap d'aquestes magnituds. Si pels grecs no hi havia lloc per l'espera -sí, però, pels romans: Mentre s'espera viure, la vida passa, Séneca- i pels cristians l'espera és fonamental, la nostra societat té l'espera en un altre lloc ontològic: esperem confiats en que ens atendran, en què el tren arribarà, a que aquell vindrà, a que serem informats. Aquesta confiança sovint genera una profunda desconfiança: no és contradictori, confiem en que allò s'esdevingui però com que sabem que sovint no s'esdevé ens malfiem per avançar-nos al no-esdeveniment i estar, així, una mica i en aparença, protegits. Estem avesats a l'espera, l'espera forma part dels nostres dies -a la botiga, a la parada de l'autobús, a l'altre costat del telèfon, a que s'obri la pàgina a l'ordinador-, dels nostres "extres" -a l'aeroport, a que comenci un espectacle, a trobar algú sense haver-se citat- i dels nostres maldecaps -les sales d'espera dels CAP, les llistes d'espera quirúrgiques, les sales d'espera dels quiròfans, les llistes d'admesos en mil oposicions,...-Però tot i estar-hi avesats no en fem un ús concret en tant que moment vital: hi ha qui parla mentre s'espera, i no sempre és benvingut que ho faci. Llegim, mentre esperem si estem asseguts i hem d'estar-hi una estona; mirem, si tenim què mirar i és per poca estona; pensem, segur, en coses més o menys quotidianes; però ens manca una mena de decisió sobre l'espera: el tenim per un estat de trànsit, i quan menys s'allargui millor, sigui per la urgència en les nostres vides sigui perquè no ens faci perdre més el temps. Però no el tenim, com els cristians, com per un fet vital.